El biocarbó, biochar en anglès, és un tipus de carbó vegetal que es tritura per al seu ús en agricultura. Fa quatre o cinc anys, en els àmbits de l’agricultura ecològica anglosaxona, hi va haver una eufòria pel producte, que semblava que ho havia de solucionar tot. Ara que els ànims s’han calmat, podríem mirar quin hauria de ser el seu paper, ja que segons alguns estudis, no tot són avantatges sinó que és un material a utilitzar amb molt de compte.

Per Teresa Soler

La terra preta
Tot va començar quan els arqueòlegs van confirmar que els dipòsits de terra preta (terra negra en portuguès) que es trobaven a la selva amazònica no eren puntuals, sinó que n’hi havia una amplia distribució vora els afluents principals del riu Amazones. Aquestes zones es concentraven al voltant d’un centre urbanitzat i eren prou fèrtils per alimentar poblacions considerables per l’època. En mig de la terra preta s’hi poden trobar incomptables restes de ceràmica que donen fe de la complexitat de la  societat que els va generar.

Composició de la terra preta
Els dipòsits de terra preta formen un tipus de sòl d’origen antròpic que, de sempre, s’ha comercialitzat
com a terra bona per torretes. Es calcula que el 10% de la superfície del delta de l’Amazones encara és coberta amb terra preta. Els sòls tropicals són molt àcids i un cop eliminada la seva coberta vegetal, perden de seguida la fertilitat. No és el cas de la terra preta, que resta fèrtil segles després de la seva creació.

Els habitants actuals de la zona, si bé utilitzen la terra, no en fabriquen més, perquè no en saben, de manera que no tenim gaires pistes sobre com es va crear. Està formada per la mateixa terra groga que constitueix la resta del territori, carbó vegetal, restes de ceràmica, fems humans i altres residus orgànics.
El carbó hi és una part important. Aquest és un material molt estable que pot perdurar segles

El misteri de la terra preta
Les troballes de terra preta posaven sobre la taula el mite de les ciutats perdudes de l’Amazones. Pels vols del 1542, el cronista del conquistador Francisco Orellana havia escrit que prop de l’Amazones, que van recórrer de punta a punta, hi havia ciutats en les que hi vivien milers d’habitants (Barcelona a inicis del segle XVI tenia uns 30.000 habitants).

Però passats 50 anys, quan altres exploradors es van tornar a endinsar en la zona, no hi van trobar més que tribus vivint escampades per la selva. Es va deduir que Orellana havia deixat volar massa la imaginació i que allò de les ciutats era un mite. Però d’haver-ni n’hi havia, de ciutats perdudes. Una de les explicacions possibles per la seva desaparició seria que Orellana i els seus homes van encomanar als indígenes malalties per a les quals no estaven preparats i hi va haver una gran mortaldat. Els escassos supervivents es van refugiar a la selva i aquesta va envair ràpidament les ciutats. sense ser descompost (s’hi han trobat mostres de carbó datades del 8000 aC.). Potser per això s’ha atribuït al carbó el protagonisme en la fertilitat prolongada de la terra preta.

Probablement és a partir del programa de la BBC “El secret del Dorado”, emès el 2002, que la terra preta passa a ser àmpliament coneguda i comencen els primers experiments per replicar-la a base de carbó  vegetal. El terme biochar sorgeix el 2004 (no es pot utilitzar el terme més descriptiu de agrichar perquè algú ja n’ha registrat la marca comercial). Es comença a experimentar per a trobar mètodes eficients de fabricació i constatar si hi ha diferències entre els diferents tipus de carbó que es poden aconseguir.
De fet els nostres avis ja sabien que, al bosc, la terra dels llocs on s’hi havia fet una carbonera era
molt fèrtil i n’anaven a buscar per planters i torretes (…)

Descarrega’t aquí el pdf: biocarbo_73