Poc s’ho pensava en Pau que un viatge a Alemanya el 2011 li donaria la clau perquè la finca i la granja familiar emprenguessin una nova volada. La nova orientació ecològica va servir d’oportunitat perquè la següent generació es quedés a treballar a casa, per mantenir les terres produint i fins i tot perquè l’escorxador municipal no tanqués. No va ser fàcil, mai ho sol ser, però ara ja pensen en ampliacions que els han de garantir la continuïtat.

Text: Alba Gros. Imatges: Xavier Coma Corderroure

Un viatge a Alemanya el 2011 va encebar l’engranatge perquè en Pau Adzerias es plantegés seriosament la producció ecològica de porcí en cicle tancat, és a dir, fent la reposició de les mares i engreixant els garrins. Hi va anar poc o gens convençut, més motivat per sortir a veure granges més ben equipades tecnològicament que no pas per trobar un camí que salvaria el seu futur professional, el del seu germà i fins i tot el del seu fill i el del seu nebot polític. “Anem a riure una estona, deia jo, però quan vaig arribar allà se’m va tallar el riure”, es sincera en Pau.

Enlloc de nous sistemes tecnològics hi va trobar granges que li recordaren les que havia vist quan era nen, amb 50 mares en cicle tancat i producció del pinso a la mateixa finca, vinculant producció ramadera i agrícola. “Aquí ho havíem vist fer de petits”, ens diu, però la realitat que s’imposava feia dècades era ben diferent: explotacions porcines integrades on el pagès passa a ser un mer treballador que té cura del bestiar però decideix poca cosa quant al maneig. Tot ve clarament traçat per les inversores: porten els garrins i el pinso i després s’ocupen de dur els porcs a l’escorxador i comercialitzar-los: “No decideixes res i no ets propietari dels animals, només dels préstecs dels bancs. Avui et porten garrins per engreixar i demà potser no”.

En Pau havia estat fins aleshores, i encara l’és, un contundent crític d’aquest sistema i no s’hi va voler adherir. Continuava amb la seva granja de mares i havia hagut de tancar una nau petita d’engreix que estava a prop del poble i donava problemes de males olors. Les terres, que portava el seu germà, perdien capacitat competitiva perquè estaven disperses en bancals petits sense reg, adaptant-se al territori que envolta el poble de Cornudella de Montsant, al peu de la serra que li dona nom. A més, la seva localització, de difícil accés per carretera, els allunyava dels circuits habituals dels proveïdors. Tot plegat dibuixava un futur poc esperançador.

El molí és la peça fonamental que fa viable el projecte i que, tal com diu el Pau, puguin treure “el gra ja transformat en quilos de carn”

Però a Alemanya, en Pau va veure que potser tenien una oportunitat amb la producció ecològica: “Vaig començar a donar voltes. Teníem una granja petita tancada des de feia dos anys perquè havia quedat obsoleta, teníem terres i manteníem l’escorxador del poble”. Ell i el seu germà van estar un any parlant-ne. “Tenia 53 anys, no semblava una bona edat per començar un negoci… però tenia el meu fill al darrere i el meu germà tenia l’aspirant a gendre. Tant l’un com l’altre estan treballant aquí des del començament.” Formen, doncs, un equip de quatre persones que es reparteixen la feina entre les terres, la part de porcí ecològic i una granja d’engreix convencional que encara mantenen. El germà d’en Pau, en Francesc, també treballa a l’escorxador municipal del poble.

El molí, la clau de volta

El molí és la peça fonamental que fa viable el projecte i que, tal com diu el Pau, puguin treure “el gra ja transformat amb quilos de carn”. Aquí arriben l’ordi, el triticale i el pèsol proteaginós collits als camps que ells conreen i que es convertiran en pinso per a les mares gestants, les mares alletants i els garrins. El cereal o la lleguminosa que els falta els compren a proveïdors, i també incorporen soja: “És el més complicat, perquè ve de l’estranger i dobla el preu de la convencional”.

Aquesta necessitat de comprar aliment a fora suposa un encariment important del pinso. “Hem arribat a pagar l’ordi a preu d’or perquè el mercat ecològic és car.” Per aquest motiu han sumat 15 hectàrees més a les 80 que ja gestionaven. És una opció que els surt econòmica perquè moltes terres estan abandonades i a les persones propietàries els sol anar bé que algú les faci treballar i les mantingui. A més, ara arriben a la superfície de terres necessària per poder tenir accés a la subvenció per a ramaderia ecològica.

Més cara és la inversió que tenen prevista instal·lant quatre sitges per emmagatzemar la collita en millors condicions i per poder comprar el que preveuen que els farà falta directament a altres productors o productores. D’aquesta manera el preu que poden aconseguir és més ajustat perquè s’estalviaran intermediaris i perquè el podran pactar prèviament.

L’aliment

Els nutreòlegs són els que s’encarreguen d’elaborar la fórmula de pinso que s’ha de subministrar segons si són mares gestants o garrins d’engreix i mares que estan alletant. Només utilitzen dos tipus de pinso diferents i sembla que els està funcionant.

Les truges gestants accedeixen individualment al pinso a través d’un mecanisme que les identifica a través d’un xip que porten. Gràcies a aquesta identificació, el mecanisme els aporta la ració i la fórmula que cada una d’elles necessita segons l’estadi de l’embaràs. Així totes mengen el que els toca i no n’hi ha cap que quedi enrere.

Ara bé, aquesta no és pas la fase més complicada. Com en d’altres granges de porc ecològic, el moment més delicat és el deslletament. En Pau i en Francesc van patir especialment al principi i fins i tot reconeixen que van estar a punt de desistir. La solució els va arribar, altra vegada, després d’un viatge a l’estranger. Van allargar la lactació a vuit o nou setmanes i van començar a cobrir les truges durant la lactació, per no perdre cicle productiu.

La lactació s’allarga vuit o nou setmanes i cobreixen les truges durant la lactació

Ara, a les corts d’alletament conjunt, els garrins mamen i, seguint l’exemple de la mare, de tant en tant mengen una mica de pinso. S’han acabat les diarrees i s’han reduït les morts sense haver d’utilitzar pinso adaptat.

El cicle

El cobriment es fa per inseminació artificial, però no es fa a qualsevol moment ni es treballa per lots. Curiosament, el mascle només serveix d’estímul. Quan les mares estan amb els garrins a la nau d’alletament conjunt, en Pau fa passejar el mascle diàriament pel corredor que hi ha al costat de cada cort. “Quan una femella està a punt s’acosta a la porta, crida i aixeca les orelles. Algunes ho fan al cap de tres o quatre setmanes. Com que no les punxem amb hormones i les deixem al seu aire no van en lots, però sí que hi ha certa tendència a agrupar-se.”

El mascle, aleshores, només serveix d’estímul? No, el mascle serveix per obtenir les mares reproductores que després donaran els garrins per a engreix. El cicle comença amb el cobriment de truges de raça Duroc (tenen sis femelles) pel mascle de raça Landrace. Aquesta combinació dona mares Batallé, “que és la raça que s’utilitzava de manera majoritària a Catalunya fa uns 30 anys”, explica en Pau.

Aquestes mares Batallé s’inseminen artificialment amb Duroc i donen garrins que tenen un 75% de la seva base genètica Duroc, raça coneguda per la qualitat de la seva carn. “Amb aquest engranatge, no entren animals de fora en el cicle. I això ens dona molta tranquil·litat quant a sanitat.”

Una vegada l’embaràs s’ha concretat, les truges gestants s’agrupen en diferents corts contigües en una nau amb els corresponents patis. Al cap de 114 dies després de la inseminació, les mares es traslladen a la paridora. Allí tenen un espai per a elles soles; no s’engabien un cop han parit, malgrat que això pugui suposar l’aixafada d’algun garrí. A la mateixa paridora, un niu amb termòstat aporta escalfor als garrins quan és necessari.

“M’hi he partit la cara, per les granges integrades; els beneficis se’ls han emportat tots les grans empreses, enlloc de quedar-se al lloc de producció, als pobles petits”

Al cap de vuit o deu dies, mare i garrins passaran a l’espai de lactació agrupada. Allí compartiran espai amb una altra verra i és on poden començar a sorgir problemes entre garrins. Per aquest motiu en Pau i en Francesc llimen els ullals i posen ferros, per evitar que les baralles entre els petits acabin ferint la mare. Quan la mare rep una agressió, no deixa mamar els garrins, la producció de llet baixa i comença un mal cicle d’alimentació. A més, els garrins s’adrecen a l’altra truja i, evidentment, les baralles s’agreugen. En altres granges no es llimen els ullals, però el caràcter de cada raça probablement és decisiu en aquest aspecte.

En aquestes corts de lactació agrupada, el jaç és de fem acumulat. La fermentació de la palla, junt amb els purins dels porcs, augmenta la temperatura del jaç i dona prou temperatura als animals. Tot i així, un petit niu amb una bombeta aporta escalfor extra i alguns garrins s’hi arrepleguen.

Després de vuit o nou setmanes, els garrins passen a la fase d’engreix i es traslladen a una altra zona de la nau. Allí tenen també un jaç de fem acumulat que es canvia cada setmana. Justament en Pau cita les conclusions d’un estudi recent –publicat a 3tres3.com– que li aporta seguretat en el maneig: “Per cada 500 grams de palla que mengen guanyes 40 grams per dia d’engreix perquè la salut intestinal els millora, estan més actius i acaben menjant més”.

En aquesta part de la nau és l’únic lloc on se sent una mica d’olor dels fems. “La palla absorbeix l’olor d’amoníac”, explica en Pau. Se’l veu satisfet: “No tenen tos, ni humitat…”. Quan els porcs tinguin set mesos, amb uns 120 quilos aproximadament, sortiran cap a l’escorxador. La majoria cap a un d’especialitzat en porcs Duroc i porcs de producció ecològica.

Les instal·lacions i l’escorxador

A l’escorxador del poble de Cornudella s’hi maten un parell de porcs de la granja cada setmana per subministrar les carnisseries locals. És una instal·lació petita, de poca capacitat i dels pocs escorxadors municipals que resisteixen a les terres de Tarragona i en general a Catalunya, on se n’han tancat molts.

Mantenir l’escorxador municipal va ser un dels punts que va fer decidir en Pau i en Francesc a muntar la granja de producció ecològica. Els garantia poder conservar u       na infraestructura per al poble, subministrar els veïns i fer quallar un comerç de proximitat i confiança.
El nou repte és poder ampliar amb una altra nau d’engreix a Alforja “i escapar-nos de la crisi que vindrà quan els de la Xina deixin d’importar porc català”. I és que en Pau continua sent molt crític amb el sistema d’integració que està fent proliferar més granges porcines arreu de Catalunya arran de la demanda estrangera per la pesta porcina africana que afecta alguns països com la Xina. “El pagès hi posa la nau, fa la inversió i quan no s’aguanti l’exportació qui rebrà serà ell”; i explica: “De fet, l’origen de la granja és perquè m’hi he partit la cara, per les granges integrades; els beneficis se’ls han emportat tots les grans empreses, enlloc de quedar-se al lloc de producció, als pobles petits”. ✿

La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/inici/501-revista-agrocultura-num-79-primavera-2020.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/