En Francesc Font és un dels tècnics agraris que més ha contribuït a fer conèixer i a estendre l’agricultura regenerativa a Catalunya i també a les Illes Balears. Va partir de la seva experiència a la finca familiar de Peralada, a l’Empordà, va crear un projecte modèlic a Menorca, i va estar tres mesos a Austràlia -amb la seva parella i els seus tres fills petits!- per comprovar que realment tot el que havia llegit, tot el que estava aplicant i tot el que estava aconsellant guiaven a bon port.
Ara ha intentat arribar a més gent amb el llibre Arrelats a la terra, on explica què és l’agricultura regenerativa de manera divulgativa i des de la seva experiència personal. Sens dubte s’ha convertit en el major referent català en la qüestió.
Text: Alba Gros. Associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics. @associaciolera associaciolera.org
Imatges de Borja Balsera cedides per Francesc Font.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/83
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/568-revista-agrocultura-num-83-primavera-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
Per què un llibre com Arrelats a la terra? I per què ara?
El vaig començar a escriure quan estava a Austràlia, amb la idea de fer un document on ordenar els coneixements. Pensant-hi una mica més, amb la Núria –la meva parella– vam decidir donar-li un format de llibre, el que ens hauria anat bé de llegir quan vam començar a plantejar-nos coses. Quan comences en el món de l’agricultura regenerativa t’apareixen mil noms, mil idees, mil conceptes: permacultura, biodinàmica… Et pots col·lapsar fins i tot! Com que ho hem passat, com que ho hem viscut, volíem fer un llibre que servís a qui volgués fer aquests passos. I finalment, també l’he escrit per eixamplar aquest moviment que tant ens ha atrapat i que tenim ganes de difondre.
Has esmentat diferents disciplines o tendències. Per què us va atrapar o per què us heu quedat amb la regenerativa?
Per mi l’agricultura regenerativa és un concepte que ho agrupa tot. De fet, he anat descobrint altres models abans i després de descobrir la regenerativa i per mi la filosofia és la mateixa: regenerar, i és el nom més clar per entendre de què parlem. Quan explico l’agricultura regenerativa dic que és com una caixa d’eines, i per mi la permacultura és una eina que ens serveix per dissenyar; la biodinàmica és una eina que ens serveix per cuidar les plantes i que inclou conceptes més energètics; però tots tenen la mateixa filosofia i els agrupo dins l’agricultura regenerativa.
En tot el teu recorregut, l’estada de tres mesos a Austràlia hi té un pes important. Per què hi vas anar?
Quan feia dos o tres anys que estàvem aplicant l’agricultura regenerativa, primer a casa –perquè tinc la sort de tenir una finca familiar– i després també a d’altres finques que assessoràvem, ens vam adonar que estàvem explicant la regenerativa com si fes 20 anys que en féssim perquè ens havíem empassat tants vídeos, tants llibres… que ens ho crèiem profundament. Però en algun moment també vam pensar, xerrant amb la meva parella: “I si no és així? I si no és veritat? I si d’aquí a 10 anys no tenim uns sòls de l’o…? És que haurem de marxar del poble, perquè aquí ja ens coneix tothom com els regeneratius!” I aquí va ser on vam decidir que havíem de tenir una experiència amb pagesos que fes 15 anys que estiguessin fent això, treballar amb ells i veure què passa quan fa 15 anys que fas horta biodinàmica, o fa 15 anys que fas maneig holístic amb un ramat de vaques.
Vèiem sòls espectaculars, pràcticament sense problemes de plagues ni males herbes i vam confirmar que sí, que anàvem per bon camí
I com va anar el viatge?
Vam anar a Austràlia en format de woofers: treballar a canvi de menjar i dormir. Era el 2017, dos mesos després del referèndum i érem catalans. La gent s’aixecava de les taules dels restaurants i ens venia a saludar, era bestial! A totes les teles havia sortit com ens havien fotut pals i això feia que no passéssim desapercebuts. Però és que a més érem un cas atípic perquè viatjàvem tota la família –amb els tres nens, dos de quatre anys i una de sis anys–, quan els woofers normalment és gent més jove, encara estudiant, sense tanta experiència… Nosaltres ja teníem un bagatge, amb molt coneixement teòric però també una mica pràctic, i al cap de quatre dies de ser allà nosaltres també donàvem formació. Es va crear un circuit molt guai: es trucaven entre els pagesos perquè ens acollissin i quan els nens anaven a dormir trèiem microscòpics, llibres i ens passàvem hores allà, parlant de microbiologia… A més, amb gent de qui havíem mirat mil vídeos! Eren com actors de cinema per mi, com gurus del maneig holístic, de la microbiologia… Vam aprendre molt d’ells, vèiem sòls espectaculars, pràcticament sense problemes de plagues ni males herbes i vam confirmar que sí, que anàvem per bon camí.
En el llibre tens un paràgraf en què parles dels transgènics. De com ens carreguem el missatger enlloc d’interpretar el missatge. Ens ho expliques?
En aquesta etapa d’aprenentatge de l’agricultura regenerativa he tingut punts d’inflexió, el viatge a Austràlia en va ser un. Un altre d’anterior, i que va tenir-hi relació, va ser conèixer en Darren Doherty, conviure amb ell a casa nostra a l’Empordà; i un altre, anar a un curs de Gérard Ducerf sobre plantes bioindicadores a Manresa. Em va flipar molt i crec que allí vam fer molts passos endavant per acabar d’entendre de què anava tota aquesta història. Al final la idea és que hem d’observar la natura i a vegades l’hem de deixar fer perquè ens indiqui quin problema té. Si posem un cultiu transgènic, com per exemple el blat de moro, és com quan tirem insecticida: acabem amb la plaga, però estaria bé saber per què ens ha afectat. El barrinador del blat de moro pot aparèixer pel dèficit d’un mineral en el sòl. Corregint poc a poc aquesta deficiència –i no funciona abocant aquest mineral en el sòl i ja està–, segurament al cap d’un temps ja no tindré aquest problema. Però si utilitzo transgènics o tiro pesticides a sac, segurament no m’adonaré d’aquesta carència. Ens carreguem el missatger sense adonar-nos d’un missatge que s’està fent present i que cada vegada és pitjor.
Hem d’observar la natura i a vegades l’hem de deixar fer perquè ens indiqui quin problema té
Què és millor per a la nostra sostenibilitat planetària: herbívors o monogàstrics?
Depèn de quin context. Perquè el planeta sigui sostenible hem de buscar aquesta sostenibilitat en les explotacions, tant en les petites com en les grans. I la sostenibilitat és un concepte ambiental però també social i econòmic. Els agricultors no som ONG, som empresaris del camp. Cada finca té una situació determinada que fa que un tipus de maneig o de bestiar sigui més escaient que un altre. Els herbívors, quant a regeneració del sòl funcionen súper bé, però si tens una finca de mitja hectàrea hi podràs posar una vaca però no viuràs d’això. En canvi pots posar una granja d’ous o de pollastres i pots arribar-ne a viure.
Com quedem: llaurem o no llaurem?
Llaurem tan poc com sigui possible perquè sabem del cert que llaurar és una pràctica que degenera, però no produir encara degenera més, perquè degenera la nostra economia. Una de les coses que vam intentar aprendre a Austràlia és com cultivar gra sense llaurar. S’utilitzen diferents tècniques allí, però aquí no em funcionen, encara no en sé prou. La manera com aquí em funciona és llaurant molt poquet la terra. Sent conscient que quanta menys profunditat giri, menys alteraré els horitzons del sòl.
Què és l’agricultura regenerativa, rendible i de precisió?
Jo vinc de l’agricultura convencional i del que podem considerar agricultura de precisió, que és l’agricultura que utilitza molta tecnologia per ser precisos amb les feines que fem. Tot aquest coneixement i experiència el mantinc quan penso a ser al màxim d’eficients en l’agricultura regenerativa. Per exemple, quan sembrem cereal o plantem oliveres, i pretenem millorar el sòl i gestionar millor l’aigua de la pluja, utilitzem la línia clau o keyline. Per aplicar-la utilitzem la topografia, l’ordinador per fer el disseny i els nostres tractors amb GPS per portar aquest disseny a la realitat.
Llaurem tan poc com sigui possible perquè sabem del cert que llaurar és una pràctica que degenera, però no produir encara degenera més, perquè degenera la nostra economia
Com han de ser de grans les finques? Per instal·lar sistemes de precisió com els que ens comentaves cal un mínim no?
Jo no hi veig cap límit. Una de les coses a les quals em dedico més ara és a gestionar finques i sobretot a crear projectes nous. Hem creat una metodologia pròpia per aplicar els conceptes de regeneració del sòl i de l’entorn. L’apliquem a totes les finques, siguin de mitja hectàrea o de 2000, tenint en compte les inquietuds del propietari. Creem projectes a mida en clau d’agricultura regenerativa perquè cada finca és diferent i té necessitats diferents.
Tornant als tractors, en el llibre dius que són necessaris per alimentar el món, però també hem de salvar aquest planeta per salvar-nos nosaltres. Com ho fem? Tot el carboni que pots fixar en el sòl amb l’agricultura regenerativa no se’n va a pique quan entres amb un tractor?
Vinc del camp i no m’imagino ni fent, ni explicant, ni assessorant sobre una agricultura que ho faci tot a mà. A casa sempre hem intentat inventar màquines per treballar a mà el menys possible i no ho entenc d’una altra manera. Ben gestionada, la maquinària ens fa més eficients. I evidentment que un tractor té una despesa en carboni que no té una persona que va a peu, però la comptabilitzem i la tenim súper identificada perquè utilitzem indicadors des de fa l’o… d’anys en tot el que fem: en l’àmbit econòmic i ambiental.
Si dic que aquí a casa capturem més carboni del que emetem és perquè els nostres càlculs –en què tenim en compte les emissions del tractor però també la millora de la matèria orgànica, etc.– ens diuen això i és una cosa que també veiem en els nostres sòls. Sense el tractor –i quan dic tractor vull dir també collitadores, veremadores…– no ho veig sostenible més enllà d’una petita explotació per a un consum familiar, però no per abastir grans ciutats i el conjunt del territori.
Estàs dient doncs, que el que hem de fer és avaluar la petjada de carboni i compensar-la?
Exacte. Al final, si fugim del model de llaurar indiscriminadament la terra i tirar productes químics, les passades de tractor tampoc són tantes. Jo no vaig registrar-me en producció ecològica fins que vaig descobrir l’agricultura regenerativa, quan feia molts anys que ja assessorava en agricultura ecològica. Però aquest concepte d’anar treballant la terra constantment per anul·lar les adventícies, fins i tot amb animals, jo no l’entenia, a mi no m’arribava. Treballar o millorar la terra són coses molt diferents.
La millor manera d’ensenyar el sistema a persones del camp és portant-los a veure el que expliquem, que ho toquin, que vegin els problemes amb què ens trobem, el que ens funciona… i anar avançant.
La consultoria que encapçales la vas obrir abans o després de ficar-te en el món regeneratiu?
No és una assessoria només d’agricultura regenerativa. La vaig crear jo sol fa 12 anys. Pel camí ha anat evolucionant al ritme que ho hem fet nosaltres. Ara som 15 persones treballant, entre elles la meva parella. Gestionem unes 12.000 hectàrees, i una part important amb agricultura regenerativa.
Com responen els pagesos convencionals a qui els proposes conceptes o metodologies d’agricultura regenerativa?
Hi ha de tot. En aquest sentit, tinc el bagatge personal d’haver passat per aquesta experiència i de fer-la passar als de casa meva. Ja ho explico en el llibre: vinc de nou generacions de masovers fent agricultura convencional. Ha estat un aprenentatge molt gran per a nosaltres i he tingut la gran sort de tenir una finca: en primer lloc perquè si la cagues, és a casa teva; i en segon lloc, perquè tens molt per mostrar. La millor manera d’ensenyar el sistema a persones del camp és portant-los a veure el que expliquem, que ho toquin, que vegin els problemes amb què ens trobem, el que ens funciona… i anar avançant.
Com és la finca familiar?
La finca està a Peret i Marçà, a l’Alt Empordà. És una finca que els avis van poder comprar als anys 60. Hi ha vinya, olivera, cereal, blat de moro i més recentment ametllers. Sempre hem anat a buscar sistemes més intensius de produir per ser més eficients. La majoria de les nostres oliveres (en tenim 20.000) estan en un sistema d’alta densitat de 1600 plantes per hectàrea, les vinyes estan emparrades per mecanitzar, vam fer la primera plantació ecològica súper intensiva d’ametllers de la península. En total parlem d’unes 60 hectàrees, una part nostra i l’altra part llogada a diferents pagesos que s’han anat jubilant i a qui paguem la quinta part de la collita.
Estem acabant un estudi per licitació de fluxos de cadenes alimentàries de tota Balears
La finca familiar és a l’Alt Empordà però estàs vivint a Menorca amb la família. Què hi estàs fent, allí?
Hem tingut molta sort, estem fent projectes molt guapos. Per exemple, estem acabant un estudi per licitació de fluxos de cadenes alimentàries de tota Balears. Ara mateix tenim una fotografia del que es consumeix, del que es produeix, de la petjada de carboni… Ho hem gaudit molt. I també ens van encarregar el pla estratègic agrícola de Menorca i ja estem gestionant un 10% del sòl agrícola d’aquesta illa, uns 40 projectes en marxa gràcies al fet que en el seu dia van venir a veure el que fèiem a Son Felip fa uns anys.
I què hi feu, a Son Felip?
Durant molts anys vaig estar assessorant un agricultor que feia oli ecològic al Baix Empordà, en aquella època en què jo encara no feia producció eco. Va comprar una finca a Menorca i em va demanar que l’assessorés per crear-hi un projecte molt especial. L’any 2014 vaig venir a veure-la i va ser un “guau!!”. Era un projecte espectacular i li vaig proposar de gestionar-lo amb agricultura regenerativa. Ell hi va estar d’acord, sempre i quan fos un projecte punter, transformador, que sacsegés Menorca… I així vaig començar a crear aquest projecte, amb pagesos collonuts que hi havia aquí a la finca. Són 1000 hectàrees. Amb molta implicació i amb l’exigència del propietari de monitoritzar-ho tot. Vaig començar a venir cada mes i van començar a sorgir altres projectes de gent que ens visitava i que volia el mateix. Així que va arribar un moment en què vam pensar que si havíem anat a Austràlia, traslladar-nos a Menorca era fàcil.
En el teu llibre parles de la teva parella i dels teus fills. Quin paper hi té la Nuri en el camí que has emprès?
Això ho hem anat parlant conjuntament i ho hem anat fet junts. Ella és tècnica, ens vam conèixer a la carrera i treballa a Agroassessor de fa molt temps. Potser jo soc més de va, anem-hi!, i ella aporta la part més reflexiva. Aquí és on surten els debats i així anem decidint cap on avancem.
Cada dia puc votar dues o tres vegades quin sistema econòmic vull, quin sistema productiu vull, com vull cuidar el territori, com vull cuidar-me a mi, com vull cuidar el planeta
És viable a Europa un sistema com l’australià, sense subvencions, ni segells de qualitat, i malgrat això que els pagesos s’hi guanyin la vida?
Jo ho visualitzo a mitjà termini, ara seria la fi del món tal i com el coneixem. Crec que a mitjà o llarg termini hauríem d’anar cap aquí. Les subvencions ens creen inseguretat perquè no sabem mai si ens arribaran, de quant seran… El que vaig veure a Austràlia i als Estats Units és que també es pot viure de finques petites. En vam conèixer una que tenia tres hectàrees i en vivien tres famílies. Ens convindria poder viure del camp sense subvencions.
Quin ha de ser el paper del consumidor?
Anar a comprar cada dia és com votar: és com un acte molt democràtic. Cada dia puc votar dues o tres vegades quin sistema econòmic vull, quin sistema productiu vull, com vull cuidar el territori, com vull cuidar-me a mi, com vull cuidar el planeta. El consumidor és el que mana. Tota aquesta pel·lícula de l’agricultura regenerativa, si no arriba el moment en què algú et compra el producte, no serveix per a res. S’ha de fer molta pedagogia i aquest és un dels objectius d’Arrelats.
I quin és el paper que hi ha de jugar l’Administració?
Qualsevol pagès et dirà que l’Administració ens carrega molt de burocràcia i és així. Per mi el problema no és tant el volum de papers, perquè en el fons, com a consumidors hem d’estar segurs que quan comprem producte ecològic realment és així, o que quan comprem un producte al supermercat no ens faci una gastroenteritis o agafem una salmonel.losi. Entenc que hi ha d’haver un mecanisme més o menys exigent. El problema és la falta d’eficàcia, la falta de coneixement. Quan contactes amb l’Administració perquè tens una necessitat, ja saps que fins al cap de tres dies no et contestaran el teu correu electrònic i això és el que no puc entendre. Moltes vegades ens frenen. I nosaltres, que no parem de fer invents, ens trobem amb normatives una mica arcaiques i perdem molta energia justificant un galliner mòbil o una granja de porcs de pastura… L’Administració hauria d’anar per endavant, que segurament no és fàcil.
Nosaltres, que no parem de fer invents, ens trobem amb normatives una mica arcaiques i perdem molta energia justificant un galliner mòbil o una granja de porcs de pastura…
Què t’has deixat per a la segona part d’Arrelats?
No sé si és ben bé la segona part d’Arrelats. La idea era fer un primer llibre per a tots els públics i un segon llibre tècnic, on compartir tots els nostres resultats i explicar com obtenir-los.
El podrem llegir els que no som tècnics?
Sí, sí, sí… L’he plantejat a partir de conceptes tècnics però explicats per a tots els públics. Per exemple: com funciona la fotosíntesi, com funciona un pastor elèctric, com es mineralitza el carboni…
Tens tres fills, escrius un llibre, portes unes quantes finques, a part de la pròpia… Com t’ho fas? Com t’organitzes per tenir temps de tot?
M’agrada molt el que faig. És un tema molt passional. Té coses bones i dolentes perquè vius per això i per a la família, i ho fas lligar tot. Això fa que t’hi aboquis, que vagis a sac, dormint molt poc normalment. I el gran secret és envoltar-me d’un gran equip, des dels pagesos de casa fins als companys d’Agroassessor: agafar bona gent, amb molt coneixement, que en sàpiga més que jo; anar creixent i anar fluint, no hi ha més història que aquesta. ✿
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/83
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/568-revista-agrocultura-num-83-primavera-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
