Males herbes, herbes silvestres, herbes adventícies o herbes espontànies són alguns dels noms que reben. Més enllà de la nosa que puguin fer quan surten als camps, als seus rodals o als horts, podem aprendre a treure’n alguna utilitat.
Text i imatges: Marc Talavera Roma, Col·lectiu Eixarcolant, Universitat de Barcelona.
Lluís Borrell. Col·lectiu Eixarcolant. Eixarcolant.cat @eixarcolant
Nom científic: Urospermum dalechmpii (família compostes)
Noms populars: amargot, apagallums, pom de morro, herba amargant
AMBIENT I CICLE:
L’amargot és una espècie molt adaptada a la sequera i a les condicions extremes dels ambients mediterranis. Les fulles es poden recollir de novembre, que és quan comença a brotar, a març, moment en què inicia la floració i les fulles esdevenen més amargues i dures.
Floreix entre març i juny, en funció de si ens trobem al litoral o més cap a l’interior. La trobarem, a vegades de forma molt abundant, en erms, descampats, pastures més aviat seques, i també en marges de camins i carreteres –especialment si se seguen periòdicament–. Sempre en ambients oberts i ben assolellats.
És molt abundant al litoral i prelitoral, arribant també a la Catalunya Central, fins als 1.100 m d’altitud.
GESTIÓ I CULTIU:
Multiplicarem l’amargot mitjançant la sembra de les llavors, que haurem recollit entre maig i juliol. Podem fer-ne planter i, després, trasplantar-la, tot i que el més recomanable és sembrar-la directament, sempre situant les llavors entre 0,5 i 1 centímetre de profunditat, en un marc de plantació de 20 x 20 centímetres o, fins i tot, inferior.
Creix en ambients amb una fertilitat mitjana, i si volem adobar convé que utilitzem sempre fems i no adobs químics, ja que així s’evita una sobreacumulació de nitrogen a les fulles. Només és recomanable adobar quan el cultiu ja està ben instaurat, per tal d’evitar afavorir les espècies adventícies en la fase d’instauració del cultiu que, atès el creixement en roseta basal de l’amargot, és el moment més sensible.
Es recomana collir fulla a fulla, i en cas que es culli tota la roseta basal és molt important realitzar una recol·lecció superficial per tal de no malmetre l’aparell radicular i les gemmes basals a partir de les quals rebrotaran els individus.
Com a manteniment del cultiu tan sols caldrà dur a terme una sega anual, cap a finals d’estiu, per tal de controlar la competència que podrien exercir espècies de caràcter llenyós o d’altres de més alçada, ja que convé recordar que l’amargot creix només en forma de roseta basal.
USOS I COMPOSICIÓ NUTRICIONAL:
Avui dia encara es disposa de poca informació nutricional sobre l’amargot, però es pot afirmar que és ric en minerals, sobretot ferro, calci i potassi. És també una bona font de vitamina A i E, i en podem destacar la presència de carotenoides, tocoferols i polifenols. El seu contingut en fibra és elevat (>5 g/100 g).
En l’àmbit sensorial podem afirmar que és una espècie molt amarga, altament apreciada a Itàlia. Tanmateix, a casa nostra aquest gust amarg intens fa que d’entrada sigui rebutjada per bona part dels consumidors, i que, per tant, calgui preparar-la i combinar-la adequadament per aconseguir fer-la atractiva. Alhora, podem afirmar que és tendra i gens fibrosa.
Recomanem emprar-la de tal forma que aporti matisos amargants, però evitant que el seu amarg predomini en el plat. En conseqüència, serà sempre un ingredient secundari dels plats, com aquell qui diu.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/numero/88
O compra’l en format paper a
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
