Quan la situació es complica, les intel·ligències i les habilitats humanes s’han de sumar de manera generosa. És a dir, s’ha de compartir el saber i s’han de buscar maneres perquè els coneixements de cadascú multipliquin la saviesa de tots.
Els reptes actuals són omnipresents i insòlits respecte als que han tingut generacions anteriors. No cal pensar que “qualsevol temps passat sempre va ser millor”, perquè segurament els coetanis d’altres segles, assolats per la misèria de guerres o sequeres, pandèmies i altres tristeses, sense recursos per importar aliments d’altres països, ni mecanismes de solidaritat entre pobles, ens canviarien el lloc sense pensar-s’ho dues vegades, si més no, a molts països de l’hemisferi nord.
Per bé i per mal, les noves tecnologies -el progrés, que deien- ens han situat en un altre escenari, molt distant en tots els aspectes. Al sector primari, la nova climatologia ens porta de cap. A Catalunya, hi ha diverses iniciatives per assajar altres maneres de cultivar per aconseguir retenir més carboni en el sòl, augmentar la fertilitat, recuperar el cicle de l’aigua i retenir-la al paisatge, incrementar la biodiversitat i, en definitiva, aconseguir produir de manera més eficient en tots els sentits. L’associació L’Era -l’entitat que publica aquesta revista Agrocultura- està agrupant la pagesia més sensibilitzada en aquesta qüestió sota el que ha anomenat Xarxa pagesa de l’agricultura del sòl viu.
La idea és poder compartir de manera efectiva aquelles pràctiques que a la pagesia li han resultat útils en el seu tros. Entenent que són productors i productores els qui estan en millor situació per observar i proposar assajos més concloents sobre maneres de fer que poden aportar-nos llum en aquesta situació tan complexa.
La crida ha despertat interès de més persones de les que pensàvem. No sabem què mou més a la gent, si l’esperança de l’esforç i els objectius compartits, o bé l’angoixa de no veure una sortida factible al mal tràngol. Evidentment, poder continuar produint suficientment, sense haver de dependre de llavors basades en les noves tècniques genòmiques que minarien -encara més- la independència a la pagesia, no està només a les seves mans. És necessari el treball conjunt del sector tècnic, científic, pagès, divulgador i formador.
I també el sentit comú de consumidors i consumidores. Quan ens situem en aquest rol, hem d’aprendre a prioritzar, a mirar més enllà de l’embolcall d’un aliment i projectar les conseqüències del nostre gest de compra diari. Només amb la unió i l’entesa podrem superar aquest repte tan complicat que tenim al davant. El camí per sortir-nos-en hi és, en tenim la seguretat i la certesa; i passa per a la transformació necessària de tots els actors de la cadena alimentària, i sobretot dels que es troben en l’esfera de les decisions polítiques.
