Text: Gemma Comella, a partir del butlletí de La Vache Heureuse. Imatges: cedides per La Vache Heureuse

Sabem que una de les premisses en l’agricultura del sòl viu és mantenir el sòl cobert el major temps possible al llarg de l’any. L’estiu és el nostre moment crític de l’any, ja que vivim en una realitat en què no sempre és possible implantar un cultiu després de la collita del cereal i mantenir-lo amb vida a ple estiu, fins a la tardor, quan sembrem novament el cultiu d’hivern.

Doncs bé, arran d’algunes experiències, l’amarant se’ns ofereix com una alternativa possible per a tenir els nostres camps coberts durant el període canicular.

D’entrada, l’amarant el coneixem com una planta adventícia, però sembla que ha estat cultivada des de fa més de 5000 anys pel seu interessant valor nutricional, i també per la seva resistència a la secada.

Tots tenim presents aquests camps en què a l’estiu no hi ha pogut néixer res més llevat dels amarants (blet negre, marxant o amarant) i alguna altra herba espontània, les més resistents a les dures condicions d’estiu, cada vegada més caloroses i seques.

Nitrats, insolació i secada

Gràcies al biòleg francès Gérard Ducerf, coneixem les condicions que necessita l’amarant per despertar i germinar: un sòl ric en potassi i una alta insolació que porta a l’oxidació del sòl i a la conseqüent producció de nitrats. La textura, més aviat amb domini de llims i argiles, i no tan sorrenca. S’adapta molt bé a sòls pobres en matèria orgànica. Prefereix sòls calcaris.

L’amarant és com un miracle de la natura perquè adora els nitrats i resisteix la manca d’aigua, i és poc comú trobar aquestes dues característiques simultànies en una mateixa planta.

Amb l’amarant tenim una oportunitat, ja que no és una “mala herba” com les altres: és comestible en fulla (com l’espinac) o en gra. I es cultiva bé, sempre que es segueixin unes determinades regles.

Hi ha diferents espècies d’amarant. El que nosaltres estem acostumats a veure a casa nostra en forma espontània és l’Amaranthus retroflexus, el blet negre. Però es comercialitza llavor d’una altra espècie, amb major aptitud productiva, l’Amaranthus caudatus, que ve del Perú, on forma part de la dieta bàsica andina.

Per a què podem fer servir l’amarant?

S’utilitza en ramaderia, com a pastura per a aprofitament a dent, però si convé conservar-lo, es pot ensitjar fàcilment. El valor alimentari de les seves fulles a inici de floració és molt bo (vegeu requadre).

El valor nutricional de la grana és també interessant: 14% proteïna, 60% midó (sense gluten), rica en minerals (Ca, Fe, Mg, P, K, Na, Zn), en antioxidants i en vitamines (E, C, B5). En el terreny nutricional, es considera com un superaliment. (consulteu més sobre el seu contingut nutricional en els següents enllaços: positivehealthyfoods.com, vegaffinity.com). Als Andes es cultiva des de fa milers d’anys per a consum humà; es podria comparar, en certa manera, amb la quinoa.

La resistència de l’amarant a la sequera li confereix unes propietats interessants durant el període estival, quan res no creix als nostres camps. Sembla que pot arribar a produir sis tones de matèria seca en 90 dies sense aigua, la qual cosa és molt d’agrair en ple estiu.

Així doncs, un cultiu d’estiu d’amarant ens pot funcionar com a coberta verda, o bé en podrem fer un aprofitament com a farratge, en verd a l’inici de floració, a dent o bé ensitjat. I fins i tot, si les condicions han estat bones i la producció de grana és important, també se’n pot fer la recol·lecció per a consum humà.