Els darrers anys, l’agroindústria més potent ha vist com el terme d’agricultura regenerativa guanyava simpaties arreu del globus i n’ha volgut treure rèdit maquillant les seves produccions a l’estil més greenwashing possible.

Text i Imatges: GRAIN

La corporació angloholandesa Unilever és una de les empreses d’aliments més antiga i gran del món. El seu extens imperi es va construir sobre la base de finques i plantacions industrials productores d’oli de palma, soia i te, entre altres cultius destinats a proveir les seves fàbriques. Però últimament Unilever ha posat en dubte la sostenibilitat dels seus fonaments agrícoles, i s’ha compromès a invertir en la transició cap a l’agricultura regenerativa.

Per exemple, els tomàquets

Els tomàquets, un dels cultius dels quals Unilever és un dels principals compradors, serien un bon punt per començar aquesta transició. Es conreen a tot el món, però la seva producció per a empreses com Unilever està intensament industrialitzada i concentrada en uns quants països; de fet, en unes quantes regions seleccionades on l’accés a mà d’obra, terra i aigua és barat.

Des d’aquests llocs, els tomàquets i els seus derivats inunden els mercats globals i perjudiquen la petita agricultura i la producció a petita escala d’aliments. La província xinesa de Xinjiang, criticada pel treball forçat de la població uigur a les seves finques, és una de les principals productores per a empreses estrangeres alimentàries.

Però no cal anar gaire lluny…

Una altra gran productora d’aliments és la regió espanyola d’Extremadura, i la seva producció està dominada per una sola empresa: el Grup Conesa. Aquesta empresa familiar, coneguda pel seu historial de fer ús del seu poder monopolitzador per pagar preus ruïnosos i per embutxacar-se il·legalment subvencions agrícoles de la Unió Europea, assegura que gairebé les tres quartes parts de la seva enorme plantació de 2.250 hectàrees de tomàquets a Badajoz són destinades a proveir Unilever.

Centrant-se en l’aigua, ara aquests terrenys de Badajoz són la vitrina de l’estratègia d’agricultura regenerativa d’Unilever. Utilitzant tècniques d’agricultura regenerativa, Unilever afirma que ha pogut reduir un 35% l’ús de l’aigua, alhora que va augmentar el rendiment dels seus cultius n un 30%, sobretot instal·lant reg per degoteig i un sistema de monitoratge satel·litari. Si bé aquestes xifres poden semblar impressionants, en un context com el d’Extremadura es troben lluny de ser el que podria considerar-se veritablement regeneratiu.

Una agricultura que exporta la poca aigua que té

Extremadura travessa la pitjor crisi hídrica de la història. Si bé en part això és per la sequera, que ara sembla que és un fenomen permanent a causa del canvi climàtic, la raó principal és l’expansió descontrolada de l’agricultura de reg per a cultius d’exportació. El problema, llavors, no és de quina manera les finques com les de Badajoz o altres de similars produeixen els tomàquets, el problema és que produeixen tomàquets.

Eugenio Romero, investigador agrícola d’Extremadura, afirma: “Necessitem pensar seriosament a reduir la superfície de reg i optar per cultius amb menys necessitat hídrica”. Canviar el mapa de cultius d’Extremadura perquè aquest realment regeneri l’aigua implicaria canviar la producció a un conjunt divers de cultius alimentaris per proveir mercats locals, la qual cosa al seu torn requeriria petites finques i comunitats rurals dinàmiques i no megafinques i transnacionals d’aliments. Aquestes transformacions estan molt lluny de l’abast del projecte d’agricultura regenerativa d’Unilever i Conesa.

En canvi, el que aquestes corporacions proposen és un mètode per evitar aquests canvis i així mantenir obertes durant més temps les aixetes d’aquesta indústria moribunda. Mentrestant, les dues empreses estan protegint les seves inversions i ampliant la seva producció a Xinjiang, on la situació de l’aigua encara no és tan crítica.

El que ahir era “degeneratiu” avui és “regeneratiu”

Però Unilever no es troba sola en la seva promoció de l’agricultura regenerativa. La majoria de les empreses alimentàries i agroindustrials més grans del món ha assumit algun tipus de compromís durant els últims anys. El que aquestes corporacions entenen per agricultura regenerativa queda molt lluny de la idea pensada pels pioners del concepte.

Aquest terme va ser encunyat la dècada dels vuitanta del segle passat per agricultors consternats pel sistema alimentari industrial als Estats Units. Van proposar articular una perspectiva agrícola dirigida a “recuperar el contacte entre agricultors i consumidors, la salut mental dels agricultors, la resiliència de les economies rurals, el paper jugat pels productors, processadors i distribuïdors a petita escala i aconseguir una redistribució del poder en el sistema alimentari”.

Aquests objectius socials i polítics inicials estan completament absents en els projectes corporatius actuals d’agricultura regenerativa. En canvi, aquests busquen manipular les pràctiques dels que els proveeixen, amb la finalitat de fer algunes millores pel que fa a la salut del sòl, l’ús de l’aigua, les emissions de gasos amb efecte hivernacle i la protecció de la biodiversitat. I totes aquestes millores han de poder ser quantificables perquè puguin vendre els seus productes com a regeneratius.

Per exemple, la majoria dels projectes corporatius d’agricultura regenerativa promouen l’ús d’herbicides per al control de males herbes, i animen agricultores i agricultors a comprar fertilitzants més precisos i més cars, o noves versions biològiques dels pesticides. I, potser el més important, poden enganxar-los a les seves plataformes digitals, amb les quals poden influir en les seves decisions.

L’agricultura regenerativa també permet a l’agroindústria accedir al món en ràpid creixement de les finances verdes. Per exemple, Unilever va crear el seu propi fons privat de capitalització destinat a l’agricultura regenerativa, un dels molts fons d’inversió amb aquesta finalitat creats recentment.

I per què no l’agroecologia?

A l’Estat espanyol i Itàlia, grups que practiquen una veritable agricultura regenerativa han llançat campanyes denunciant Bayer per utilitzar aquest terme per promocionar el seu herbicida Roundup. Però aquests grups es troben lliurant una batalla que se’ls fa molt costa amunt.

Existeix un enorme i ben finançat lobby que treballa per alinear els governs i altres actors darrere de l’agenda corporativa de l’agricultura regenerativa. A la COP28 d’enguany a Dubai, a través d’una iniciativa anomenada Regen10, estan llançant un pla centrat en paisatges regeneratius. Se centra en l’agricultura convencional i en les cadenes de subministrament corporatives, per això pretén “oferir un marc universal de mesurament”. Per vendre aquesta iniciativa, argumenten que les solucions a l’angoixant crisi actual poden trobar-se a l’interior del sistema alimentari industrial dominant i, en particular, en l’àmbit de les finques.

Probablement, no és una coincidència que les corporacions decidissin adoptar l’agricultura regenerativa el 2019, any en què els 197 països membres de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO per les seves sigles en anglès) van donar suport a un document amb els “deu elements de l’agroecologia”.

L’agroecologia és un concepte molt ben definit, arrelat en els moviments pagesos i indígenes i amb el suport d’un enorme patrimoni de literatura científica. L’agroecologia està emmarcada a l’interior d’un altre concepte igual d’important: el de sobirania alimentària. Aquests dos conceptes terroritzen les corporacions, ja que ofereixen solucions reals que desafien el poder de les corporacions i exigeixen sistemes alimentaris organitzats d’acord amb les necessitats dels productors i els consumidors d’aliments, no entorn dels guanys corporatius. 🍀

Podeu llegir una versió més extensa d’aquest article en castellà a https://grain.org/es/article/7084-la-agricultura-regenerativa-era-una-buena-idea-hasta-que-las-corporaciones-se-apoderaron-de-ella