Fa 2500 anys, Plató ja establia un lligam entre les pertorbacions del cicle de l’aigua, la pèrdua de sòl i de la seva fertilitat i la desforestació. Així mateix, Cristòfol Colom, al segle XV, constatà que la destrucció de la coberta forestal de Madeira per a la producció de canya de sucre va comportar una alteració dels règims de pluges d’aquesta illa. El seu clima va esdevenir més semblant al tipus mediterrani, amb llargs estius secs, que al seu torn van influir la vegetació, que es va transformar en tipus màquies i garrigues.

Deforestació i canvi climàtic fa tres segles

Els primers debats sobre el rol de la desforestació en la pertorbació del cicle de l’aigua i el risc del canvi climàtic global van tenir lloc al segle XVIII. El lligam entre l’evapotranspiració de les plantes i la precipitació fou experimentalment establert per alguns botànics britànics, gràcies a l’estudi de la fisiologia de les plantes.

Un cop establerta la certesa que els boscos tenen un paper important en el cicle de l’aigua a través del fenomen de la transpiració, la idea que garantirien les pluges i, per tant, la producció agrícola, es va convertir en un tema de debat públic, perquè els boscos tenien una immensa importància estratègica, econòmica i financera.

La qüestió del vincle entre la desforestació i el canvi climàtic esdevé una polèmica pública a finals del segle XVIII i França jugarà un paper fonamental en la seva difusió mundial per una raó conjuntural.

Després de la nacionalització dels béns del clergat l’any 1789 per saldar els deutes de la monarquia, l’Estat francès es  va trobar al capdavant d’un immens domini forestal. Cada cop que es tractava de talar un tros de bosc nacional per rescatar l’erari públic, s’encenia la polèmica sobre les conseqüències climàtiques d’una decisió d’aquest tipus.

Així, des de 1792, l’Assemblea Nacional va ser un lloc recurrent de debats sobre la desforestació, el canvi climàtic,  l’erosió del sòl i el risc d’inundacions.

A diferència del debat actual sobre el canvi climàtic global, la qüestió llavors era el cicle de l’aigua i no el cicle del carboni. Des de finals del segle XVIII, els científics pensaven que la desforestació podia tenir conseqüències irreversibles, perquè fent desaparèixer els boscos es produïa un canvi climàtic que impediria el posterior creixement dels boscos.

Al llarg del segle XIX, l’opinió científica principal era que el clima estava canviant, però entre finals del segle XIX i mitjans del segle següent van sorgir altres qüestions que van fer esvair la idea d’amenaça del canvi climàtic causat pels humans. A partir de la dècada de 1950, una nova generació de científics va tornar a cridar l’atenció sobre l’origen antropogènic del possible canvi climàtic. Però, aquesta vegada, no es tractava de la interrupció del cicle de l’aigua, sinó la del cicle del carboni, atribuïda principalment a l’augment del contingut de diòxid de carboni de l’atmosfera.

Cicle de l’aigua o cicle del carboni. Potser serà difícil saber quin va abans que l’altre, el que és segur, és que són indissociables.