Text: Gemma Comella, a partir dels butlletins informatius de La Vache Heureuse traduïts per M. Isabel Moncunill Geniz.

El potencial d’infiltració i emmagatzematge d’aigua dins el sòl varia considerablement segons la seva naturalesa (sòl sorrenc, argilós, calcari…) però també hi té molt a veure el fet que hi hagi una coberta vegetal i una gran quantitat de vida i de biodiversitat en ell.

Podríem dir que els bacteris, els fongs i en general tots els éssers vius són reserves d’aigua biològica disponible per les plantes. Això vol dir que, per exemple, quan es moren, l’aigua que contenen s’allibera i queda a disposició de les plantes.

I l’aigua no biològica seria la que es troba retinguda a dins els porus del sòl. I més concretament dins els mesoporus i els microporus (forats de mida mitjana i petita). Els canals més grossos, com per exemple els que fan els cucs de terra, són canals de  drenatge pels quals s’escola l’aigua per tal que no n’hi hagi en excés ni es pugui produir l’hidromorfisme, però no la retenen. Quan es dona l’hidromorfisme, les arres moren per falta d’aire.

La major part de l’aigua s’emmagatzema als porus més petits de sòl, els quals són creats per la biologia que hi habita, els bacteris, les amebes, les micorrizes, i també per les arrels més fines de les plantes. És una microporositat que no es pot crear artificialment amb eines. Només la microfauna i la microflora del sòl és capaç de construir l’arquitectura fractal d’aquesta microporositat que atrapa i emmagatzema l’aigua a les seves parets en forma d’una pel·lícula molt prima.

Els sòls coberts de vegetació emmagatzemen fins a cinc vegades més d’aigua que els sòls nus. Per tant, si tenim uns cultius amb arrels molt profundes, la capacitat d’emmagatzemar aigua serà encara més gran, ja que la biologia associada a les arrels serà més gran, ocuparà més espai de sòl.

Això ens fa pensar que tenir cultius permanents als nostres camps és interessant, perquè poden desenvolupar arrels fondes i extenses, la qual cosa augmenta la capacitat de retenció d’aigua quan plou.

El sorgo estructura molt bé el sòl en profunditat i aporta grans quantitats de matèria orgànica i aigua, perquè les seves arrels formen una xarxa espessa

Ara bé, no totes les plantes tenen la mateixa capacitat d’emmagatzemar aigua. Per exemple, els arbres resinosos, com els pins, emmagatzemen menys aigua que les frondoses, com seria una blada. Un altre exemple de planta que és capaç d’emmagatzemar molta aigua en un sòl arenós és el melilot. I com a cultius, el sorgo també estructura molt bé el sòl en profunditat i aporta grans quantitats de matèria orgànica i aigua, perquè les seves arrels formen una xarxa espessa.

El botànic i pagès Gérard Ducerf també parla de la capacitat d’emmagatzemar aigua per part de la matèria orgànica producte de la descomposició de plantes mortes. Segons aquest gran botànic: “Un quilo de matèria orgànica carbonatada (com seria la palla) emmagatzema un quilo d’aigua, i a més, com que l’evaporació d’un gram d’aigua produeix una frigocaloria, refreda l’ambient”.

Si tornem a la porositat del sòl, no només és una condició imprescindible, sinó que cal que aquests canals siguin estables, que no es destrueixin, per exemple, amb la gravetat. I és aquí on la matèria orgànica, amb la seva mucositat enganxosa que prové dels excrements de la biologia del sòl, manté units els agregats i la porositat no es destrueix.

Un sòl amb alt contingut en matèria orgànica viva és una esponja

En resum, doncs, podem dir que els porus que retenen l’aigua al sòl per a estar disponible per les plantes quan la necessiten, són formats fonamentalment per les arrels de diferents mides, però sobretot per les arrels més fines, les quals: fan els forats per créixer, injecten matèria orgànica carbonatada al sòl (per la seva mort i pels exsudats que alliberen en vida) afavorint la vida microbiana i després moren tot deixant l’espai lliure per l’aigua.

Així, un sòl amb alt contingut en matèria orgànica viva és una esponja.

Si bé és cert que quan tenim cobertes vegetals i cultius acompanyants hi ha més consum d’aigua i, per tant, hi pot haver competència amb el cultiu, encara és més cert que el volum d’aigua al sòl és molt més gran que si no hi hagués la coberta o la planta acompanyant.

La porositat que creem amb el treball mecànic del sòl té dos problemes fonamentals:

1. és massa gruixuda, no crea microporositats i, per tant, no reté l’aigua de la pluja;
2. no és estable, es destrueix perquè no té la cola natural pròpia de la matèria orgànica viva, la qual cosa comporta que s’ha de tornar a llaurar una vegada i una altra per mantenir certa porositat, que ja hem vist que tampoc en ajuda a retenir l’aigua i ens mineralitza ràpidament la matèria orgànica que puguem tenir.

És per això que el camí que creiem que hem de fer és aquest trànsit cap a una agricultura amb el menor treball del sòl possible, o si pot ser, sense treball del sòl. Tot un repte de futur.