La nova edició genètica ha agafat el relleu als organismes modificats genèticament que ens van sortir al pas els anys noranta. No és que ja no estiguin a l’ordre del dia i no ocupin camps de casa nostra i d’altres països, sinó que la indústria sembla que està buscant nous camins per tornar a jugar a ser Déu. En aquest article, l’autor ens explica breument de què estem parlant i ens contextualitza la situació actual.
Per José Ramón Olarieta. Il·lustracions de Riaq Miuq
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
Després del relatiu fracàs de la primera generació de cultius transgènics (els que tenim des de finals dels anys noranta), l’aparició de les anomenades tècniques d’edició genètica (com CRISPR) ha aixecat una nova onada de publicitat barata, repetint els mateixos arguments amb què ens venien aquells vells transgènics: la seva teòrica precisió i la seva suposada capacitat per resoldre pràcticament qualsevol problema de l’agricultura.
El procés de producció dels nous transgènics és, en general, molt semblant al que s’utilitzava per fer els transgènics tradicionals. En una primera fase s’introdueix dins una cèl·lula de la varietat original el material genètic i els enzims que produiran els canvis. Després, l’enzim talla el genoma traient algun gen o introduint-ne algun de nou, i els processos interns de la cèl·lula tornen a unir la zona del genoma tallada. Finalment, es produeix la nova varietat mitjançant cultiu de teixits a partir de la cèl·lula modificada.
José Ramón Olarieta és professor d’edafologia i química agrícola a la Universitat de Lleida, i autor del llibre Transgénicos, ¿de verdad son seguros y necesarios?, publicat per La Fertilidad de la Tierra.
La novetat és que una part del material genètic introduït –teòricament– dirigeix els canvis a un lloc concret i planificat del genoma, mentre que amb les tècniques antigues no se sabia en quin lloc del genoma es produirien els canvis.
Però el cert és que apareixen mots imprevistos, principalment perquè el procés de reparació del genoma per la cèl·lula mateix, quan s’han fet els canvis, no està controlat, i no és precís ni predictible. Es produeixen mutacions no previstes en altres llocs del genoma que poden ser força semblants a la zona del genoma que es vol canviar.
I a tots aquests canvis imprevistos en la segona fase, s’hi han d’afegir totes les mutacions que es produeixen tant en la primera com en la tercera fase del procés.
A més, i com ja passava amb els transgènics tradicionals, es poden produir múltiples insercions no desitjades de material genètic; també apareixen canvis en el genoma a la zona editada o voltants; i com a resultat, també es poden produir proteïnes no previstes. I a tots aquests canvis imprevistos en la segona fase, s’hi han d’afegir totes les mutacions que es produeixen tant en la primera com en la tercera fase del procés.
Un article científic, publicat a la revista Science Advances núm. 6 d’aquest any 2020, diu que “amb aquestes tècniques encara ens trobem amb molts obstacles, com la baixa eficiència del procés de reparació del genoma quan ja s’han fet els canvis, els canvis no esperats en altres llocs del genoma, i les reorganitzacions del genoma”. Déu-n’hi-do.
I no només això, sinó que el mètode normalment utilitzat per analitzar la nova varietat obtinguda pot no detectar els canvis inesperats. De fet, la literatura científica continua dient que cal “refinar” aquestes tecnologies d’edició genètica per fer-les “més eficients i específiques”, perquè encara tenen “trampes i inconvenients”. Cosa que vol dir que no són tècniques ni específiques ni precises, i que continuem fent d’aprenents de bruixots. I en definitiva, el resultat amb les noves tècniques d’edició genètica torna a ser, com amb els transgènics tradicionals, una planta de la qual desconeixem el comportament real.
Vedells modificats per no tenir banyes
L’exemple més espectacular de tot plegat és el dels vedells editats genèticament perquè no desenvolupin banyes. El 2016, aquests animals van ser presentats per la companyia Recombinetics congratulant-se que els seus animals només tenien gens bovins i no tenien cap canvi no previst en el seu genoma.
Investigacions posteriors han demostrat, però, que els animals editats tenien DNA de bacteris al lloc del genoma on s’havien fet els canvis, incloent-hi gens de resistència a tres antibiòtics. L’enginyeria genètica havia demostrat, un cop més, que més enllà de la publicitat i l’autobombo, el que té és molta supèrbia.
El descontrol del procés és tan greu que no només no s’ha aconseguit sinó que es van produir virus mutants nous…
I no només això. A començament d’aquest segle es va intentar desenvolupar una iuca transgènica resistent a un virus. Tot i que no es va aconseguir mai, va servir per fer molta publicitat de les bondats de les tècniques transgèniques d’aquell moment.
El 2019 s’ha tornat a intentar aconseguir aquest tipus de iuca amb les noves tècniques, però el descontrol del procés és tan greu que no només no s’ha aconseguit sinó que es van produir virus mutants nous…
El plantejament en relació amb l’edició genètica, en qualsevol cas, ha d’anar també més enllà dels problemes de la tecnologia en ella mateixa. Quins són els problemes que hem d’afrontar? Quines són les possibles solucions? L’enginyeria genètica és l’única tecnologia disponible o la més eficient? I el cert és que la resposta continua sent un no rotund.
“Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”, va dir el poeta, i quaranta anys després, les varietats transgèniques meravelloses no són enlloc, mentre que la millora convencional continua produint varietats més resistents a la sequera i al que faci falta.
Quaranta anys després, les varietats transgèniques meravelloses no són enlloc, mentre que la millora convencional continua produint varietats més resistents a la sequera i al que faci falta
La Unió Europea ha tornat a engegar les negociacions amb els Estats Units per a un tractat de lliure comerç (el TTIP que va quedar penjat el 2016). I una de les qüestions en què els Estats Units tenen molt interès és que la UE rebaixi els requisits per a l’aprovació de cultius modificats genèticament.
Aquestes intencions han tingut un fort entrebanc amb la resolució de 2018 del Tribunal Europeu de Justícia, que confirmava que les varietats modificades per edició genètica són transgènics en el sentit legal que la UE dona al terme, i per tant, estan sotmesos al mateix procés d’aprovació que els antics transgènics.
Però l’agroindústria, i la Comissió Europea i molts dels organismes que en pengen (l’EFSA, Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, sense anar més lluny) estan tan interessats com el govern dels Estats Units (l’actual i els anteriors) a rebaixar els estàndards alimentaris. I per tant, farem bé de continuar la lluita per fer fora els transgènics del tros i del plat. ✿
