La por és com una “mala herba”: així que germina és difícil d’arrencar; però també és convenient i necessària per sobreviure, talment les herbes són necessàries per a la biodiversitat. Ja fa centúries que les persones lluitem contra les nostres pors, les més internes i vergonyoses, i també les més profanes i compartides més o menys per tothom. Segurament, és per apaivagar els temors, guanyar en seguretat i millorar la nostra supervivència i entesa mútua com a espècie, que ens hem dotat de convencions, formalismes i normes… tan necessàries i al mateix temps tan odioses.

Com totes les normatives, les que fan referència a la producció agroalimentària són una cotilla i un turment, com ha posat en relleu la campanya “Foc als papers”, impulsada pel col·lectiu Ramaderes i subscrita per un munt de pagesos i pageses. El sector està més que cremat. Cada vegada que es pregunta a l’Administració sobre l’adaptació de les normes a economies de petit format, sembla que la voluntat hi és, i malgrat tot, el cert és que s’avança massa lentament.

Per mostra, el testimoni de Pino Delàs i Lluís Vila sobre l’escorxador de baixa capacitat al municipi d’Armentera on maten els seus porcs eco. El cas és que, tot i que el govern espanyol va aprovar el 2020 un Reial decret de flexibilització en matèria d’higiene alimentària que havia de facilitar els sacrificis en aquestes infraestructures, el govern català encara no l’ha desplegat completament. I això significa que algunes pràctiques que facilitarien la vida a escorxadors i productors, continuen encallades (com per exemple, la de poder endur-se les canals en calent).

Aquí i allà trobaríem altres mostres d’aquesta cotilla que suposen les normes i els reglaments. Els mateixos Pino i Lluís podrien afegir més restes alimentàries de proximitat a la dieta dels seus porcs eco, però haurien de ser de la producció o la indústria eco certificada, i aleshores ja no serien de proximitat. Seria ecològic normativament parlant, però menys ecològic a la pràctica, perquè la petjada de carboni seria més important.

A Can Masdeu, per exemple, estan lluitant per no haver de tirar a terra una rampa feta amb pedra seca per facilitar l’accés a les persones amb diversitat funcional. Probablement, no van presentar el paper que tocava a l’Administració que tocava. O aquelles emprenedores que volien posar una granja extensiva de cabres en una zona on no se’n podien obrir més perquè ja estava saturada de purins de la ramaderia industrial.

Tothom ha tingut alguna topada amb la normativa. Ens incomoda, ens pressiona i alhora ens protegeix. Ens assegura, per exemple, que quan un aliment porta el segell ecològic, s’ha produït sota un reglament consensuat i que hi ha un organisme de control que ha verificat que sigui així. Podria ser millor? Segur. També podria no ser-hi i que cadascú entengués per ecològic una cosa diferent. El cert és que podem refiar-nos de la paraula dels nostres proveïdors o proveïdores de confiança, però la nostra alimentació s’ha acomplexat massa per poder-los conèixer a tots i necessitem un aval que ens ajudi. I ens agradi més o menys, aquest aval s’ha de sustentar en una norma.

Tanmateix, estaria bé que, aquesta intel·ligència humana capaç de crear un corpus normatiu tan bast com el que regeix qualsevol activitat que fem, fos prou hàbil de simplificar la burocràcia i la complexitat que hi està vinculada.