Males herbes, herbes silvestres, herbes adventícies o herbes espontànies són alguns dels noms que reben. Més enllà de la nosa que puguin fer quan surten als camps, als seus rodals o als horts, podem aprendre a treure’n alguna utilitat o a interpretar què ens estan indicant.
Text i Imatges: Marc Talavera Roma, Col·lectiu Eixarcolant. Universitat de Barcelona. eixarcolant.cat, @eixarcolant
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/inici/501-revista-agrocultura-num-79-primavera-2020.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
EL FONOLL
Nom científic: Foeniculum vulgare (família Umbel·líferes).
Nom popular: fonoll, fenoll, fonollera, anís.
Us arriba l’olor anisada? El fonoll és una planta força coneguda per la majoria, té propietats molt interessants i se n’aprofiten totes les parts! A més, no costa pas de trobar! Potser per aquests motius a la zona de la mediterrània ha estat molt utilitzada des de fa segles; no deixarem pas que quedi en l’oblit, oi?
Descripció:
Pertany a la família de les umbel·líferes, com el julivert i, alerta!, també la cicuta. No patiu, són molt diferents, però tingueu clar que sempre, abans de consumir qualsevol planta, heu d’estar totalment segurs que l’heu identificada correctament. Entre finals d’hivern i principis de primavera comencen a sortir-ne les fulles noves, molt tendres i molt dividides. Però no li busqueu el bulb ja que només en té el fonoll cultivat (varietat seleccionada a partir de la silvestre). El fonoll floreix a l’estiu, amb unes flors molt petites i grogues disposades en forma d’umbel·la (com un paraigua).
Ambient i cicle:
Creix en herbassars, zones ruderals i conreus abandonats, preferentment en ambients de secà però amb sòls profunds. Hemicriptòfit amb un potent sistema radicular axonomorf (rels pivotants) que pot assolir més d’un metre de profunditat en sòls ben desenvolupats. Aquest caràcter li atorga una elevada capacitat de rebrot, molta resistència a la sequera i capacitat de créixer en sòls compactats. Quan l’espècie es desenvolupa completament les tiges assoleixen una alçada de fins a dos metres.
Gestió i cultiu:
Si el cultiveu, veureu com el fonoll presenta una gran capacitat de rebrot i de resistència a la sequera. Segueu-lo a principis d’hivern, per tal d’afavorir-ne el rebrot a la primavera i eliminar així la competència d’altres espècies a qui no agrada ser segades.
Usos i composició nutricional:
En són comestibles les fulles, les tiges tendres, les flors i les llavors, que es poden menjar tant crues com cuites. Les fulles són molt bones tallades petites en amanides, saltejades o bullides com a verdura, o bé cruixents en forma de xips. Les llavors, una vegada seques, les podrem utilitzar per fer infusions o per aromatitzar alguns plats de cuina i rebosteria. Tradicionalment també s’ha utilitzat com a ingredient de la ratafia, com a condiment per les olives en conserva i com a llaminadura. També se sol posar a les cargoleres i per a què els cargols agafin bon gust.
Presenta un elevat contingut en carbohidrats disponibles: calci, manganès, vitamina C i vitamina B9 (àcid fòlic). És una font de fibra dietètica (més de 3 grams per cada 100 grams). I té un contingut moderat de potassi, magnesi, ferro i vitamina K. És carminatiu, és a dir, permet eliminar els gasos del ventre. Per això, quan tenim males digestions és una bona opció beure’n una infusió, o bé afegir-lo a la cocció d’aliments flatulents, com ara els llegums i les cols.
Té un gust dolç anisat. Les fulles joves i les tiges tendres tenen un gust no tan marcat, mentre que s’accentua a les flors i sobretot a les llavors. Cal tenir en compte que les fulles són altament fibroses i per tant s’han de consumir cuites, triturades o bé fregides (tècnica culinària que les deixa ben cruixents).
El bàbol
Nom científic: Lepidium draba (família Crucíferes).
Nom popular: bàbol, capellans, coleta, farots, pàpola.
A la primavera és habitual veure descampats coberts de color blanc. Si ens hi acostem, veurem que es tracta d’una planta que no té més de mig metre d’alçada, amb unes floretes blanques i diminutes que abans d’obrir-se recorden un petit bròquil. És el bàbol, que de tan omnipresent, en moltes ocasions, passa desapercebut. Potser, per posar-lo en valor, se’l podria rebatejar com a “pebre català”.
Ambient i cicle:
Creix en zones ruderals, conreus abandonats i marges. Tot i que només és evident a la primavera (floreix principalment entre l’abril i el maig) es tracta d’un hemicriptòfit amb un potent sistema radicular i un creixement horitzontal basat en estolons, cosa que li permet ocupar de forma molt eficient l’espai edàfic i generar poblacions que a la primavera són pràcticament monoespecífiques. D’aquí que siguin tan habituals els marges i els descampats encatifats de bàbol.
Descripció:
La disposició de les fulles és esparsa, és a dir, surten d’una en una, i estan cobertes per uns petits però densos pèls que els atorguen una textura quasi vellutada i sens dubte pubescent. Les fulles són ovalo-oblongues i habitualment mesuren entre 4 i 10 centímetres de longitud. El fruit té forma de silícula, ja que es gairebé més ample que llarg (fa uns 4 mil·límetres d’ample per 4,5 de llargada).
Gestió i cultiu:
Un cop establert el cultiu, i en tractar-se d’una espècie perenne, tan sols caldrà vetllar per la perpetuació dels individus plantats, els quals rebrotaran any rere any. Com que les plantes tenen poca alçada caldrà fer una sega anual (a l’inici de l’estiu i/o cap al mes de desembre) per evitar la instauració d’espècies més competitives en alçada que puguin comprometre la viabilitat del cultiu. El fet de desenvolupar un creixement rizomatós contribuirà a l’ocupació de l’espai a nivell radicular i a la dominància de la comunitat vegetal. Finalment, si es deixa fructificar una part dels individus, la població s’expandirà amb noves germinacions al llarg de la tardor o la primavera. Aquest sistema radicular serà el principal impediment si volem eliminar el bàbol, tot i que es veu força afectat per la llaurada i, sobretot, si hi plantem un cultiu que assoleixi més alçada, ja que quedarà ràpidament ofegat degut a la manca d’insolació.
Usos i composició nutricional:
En són comestibles les flors i també les fulles i les llavors. Les llavors són una font molt important d’àcids grassos poliinsaturats, especialment d’àcid alfa-linoleic, que pertany al grup d’àcids grassos omega 3 i del qual la ingesta recomanada és de 2 grams per dia (una ingesta que s’assoliria consumint 60 grams de llavors de bàbol). Aquests components també es troben presents en gran quantitat a les fulles. Tanmateix les fulles són riques en fibra dietètica, vitamina C, potassi i magnesi. Tota la planta conté glucosinolats, presents en moltes espècies de la família de les crucíferes i responsables del gust picant. No es disposa de dades fiables específiques sobre la composició nutricional de les flors.
Consumida juntament amb altres espècies de característiques picants, el 70 per cent dels consumidors afirmen que la tornarien a demanar, mentre que integrada en una salsa el percentatge dels que hi tornarien és pràcticament total. Cal tenir en compte que quan es consumeix sola el seu gust intens fa que es generin valoracions extremes (o agrada o no agrada).
Té un gust picant d’intensitat mitjana i entre poc i moderadament persistent, que apareix en boca uns segons després del seu consum per desaparèixer a continuació. Recorda el pebre. Es diferencia clarament del picant que correspon a Diplotaxis erucoides (similar al wasabi).
El creixen
Nom científic: Rorippa nasturtium aquaticum (família Crucíferes).
Nom popular: creixen, créixem, caputxina, morritort d’aigua, creixenera, greixes, ravenell d’aigua
Sabeu que el terme “nasturtium” significa nas tort i que prové de l’olor picant de la planta que causava irritació al nas? Però no patiu, que els créixens piquen molt menys que d’altres espècies.
Ambient i cicle:
Creix als rierols, a les fonts, a les sèquies i als rius d’aigua preferentment no estancada i neta, en zones on la velocitat de l’aigua és prou baixa per tal de permetre el seu desenvolupament. De fet, “aquaticum” significa que l’espècie creix en llocs amb aigua. Pertany a la família de les brassicàcies o crucíferes, com la col i la mostassa, així que algunes de les seves característiques potser ja us sonen. Té les fulles compostes (és a dir, el limbe de la fulla està dividit en diferents folíols). Fa unes petites flors blanques que s’agrupen a l’extrem de la inflorescència;. Els fruits són en forma de síliqua.
Moltes vegades creix conjuntament amb l’api cavallard (Apium nodiflorum), també comestible i del qual parlarem detalladament un altre dia. Es poden diferenciar fàcilment perquè l’api cavallard recorda l’api cultivat, tot i que té un gust més suau i les seves fulles mai tenen gust picant. Les flors formen una umbel·la (paraigua), doncs pertany a la família de les umbel·líferes.
Gestió i cultiu:
El creixen només es podrà cultivar en cursos d’aigua nets, no estancats i sense gaire corrent. Si deixem fructificar una part dels individus i procurem que la corrent no s’endugui les llavors riu avall (es poden protegir amb restes vegetals fent barrera), veurem com any rere any podem gaudir dels nostres créixens.
Cal recollir-los sempre de llocs d’aigua neta i no deixar-los assecar. Si cal transportar-los s’han de mantenir amb una mica d’aigua per tal que no es malmetin, ja que es panseixen molt ràpidament.
Usos i composició nutricional:
Les fulles i les tiges són comestibles, tant crues en amanides com cuites en sopes o cremes. A més, les seves llavors s’utilitzen per fer una mena de mostassa, tot i que recollir-les no és senzill.
Aquesta espècie presenta un alt contingut aquós (del 93 per cent) i un contingut elevat d’àcids grassos poliinsaturats, la major part dels quals corresponents a àcids omega 3. El creixen està ben valorat gràcies a la seva introducció generalitzada en mesclums comercials. Presenta un gust lleugerament picant que s’accentua si recollim les fulles d’individus en floració. Es tracta d’un gust poc persistent que apareix en boca uns segons després del consum i que està provocat per la presència de glucosinolats, tal i com passa amb moltes espècies de la família de les crucíferes. ✿
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/inici/501-revista-agrocultura-num-79-primavera-2020.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
