El cultiu de la maduixa està localitzat geogràficament sobretot a Huelva, que produeix el 90% del total de l’Estat espanyol. A Catalunya, el 2017, es va declarar poc més d’una hectàrea en producció ecològica, davant de les 207 de l’àmbit estatal. En aquest article oferim quatre idees que cal conèixer sobre aquest cultiu si algú s’hi vol dedicar professionalment.
Text: redacció. Amb la col·laboració de Manel Tió, assessor tècnic de l’ADV Maduixaires de l’Alt Maresme. Imatge de Marc Almodóvar Martínez.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/inici/501-revista-agrocultura-num-79-primavera-2020.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
El cultiu de la maduixera té molta adaptació quant a latitud, però és més primmirada pel que fa al tipus de terreny on s’ha d’implantar. Li agraden els sòls ben estructurats, molt airejats, drenants, rics en matèria orgànica, calents, lleugerament àcids (pH 6-6,5, no tolera la calç activa per sobre del 5% ni la conductivitat més alta d’1,5).
Respecte de la proporció de nutrients, està molt estudiada en les diferents fases de creixement del cultiu. Durant el primer mes, la proporció òptima de nitrogen, fòsfor i potassi és d’1-3-1. Del creixement fins a la floració la quantitat de fòsfor baixa i augmenta lleugerament la de potassi (1-1-1,6). I durant la floració i fructificació és d’1-0,5-2.
El potassi hi té un paper important. D’una banda intervé en la síntesi de sucres i ens cal per als fruits. De l’altra, juntament amb el magnesi, el potassi ajuda a la coloració del fruit. I finalment, l’absorció de calci va lligat al potassi i al magnesi, i ajuda a enfortir la maduixa. En aquest sentit, quan la punta de les fulles està cremada i de color negre, pot ser a causa de carència de calci. En canvi, quan és tota la vora exterior de la fulla que s’observa cremada, ens pot fer pensar en salinitat per sals o adobs.
La maduixa és de la família de les rosàcies. És una planta autògama, és a dir, la mateixa planta té la part femenina i la part masculina, però per a la fecundació necessita el moviment que li dona el vent. Compta amb un rizoma subterrani i amb estolons superficials. El que identifiquem com a fruit en realitat és un engrossiment del receptacle sobre el qual hi ha un munt d’aquenis (els autèntics fruits).
El creuament de Fragaria virginiana i Fragaria chiloensis (introduïda a França des de Xile) va donar el maduixot gran, la Fragaria ananasa.
El bor també té un paper important en el cultiu de la maduixa, perquè en regula el creixement. Quan manquen flors o queden migrades i quan els fruits són petits i deformats ens han de fer pensar en una possible carència d’aquest element. Evidentment, hi ha molts altres elements químics que intervenen en el cultiu de la maduixa. És interessant tenir en compte que el reg localitzat pot ampliar el ventall de carències d’aquests elements, però, per altra banda, és un sistema que evita problemes fúngics.
La preparació del sòl
Abans d’implantar el cultiu pot fer-se, si es creu convenient, una solarització del sòl per desinfectar-lo utilitzant plàstic transparent. Posteriorment, per deixar-lo a punt, s’aporta matèria orgànica: entre tres i cinc quilos de compost ben madur per metre quadrat.
Si volem cobrir el sòl per evitar el creixement d’adventícies, és preferible escollir malla antiherbes perquè permetrà que la pluja renti les sals que es puguin acumular en el sòl.
Si optem per un encoixinat que cobreixi la terra, les maduixes no patiran problemes de podridura quan hi toquin i a més es mantindran més netes. Un altre avantatge de l’encoixinat és que ajuda a mantenir la humitat del sòl. Podem utilitzar encenalls de fusta o pinassa de pi. Aquesta darrera contribuirà a acidificar el sòl, però hi ha qui la relaciona amb l’aparició de l’aranya roja.
La tria del planter
Quan comprem planter de maduixeres és aconsellable fixar-se si les arrels arriben doblegades. Si és així, les retallarem una mica. En el moment de plantar, ens fixarem de fer-ho a la profunditat òptima, ni massa enterrada ni massa exterior.
El mercat ofereix en aquests moments diferents presentacions del planter de maduixa.
• Planta frigo: s’arrenca dels vivers de producció de planta el gener-febrer i es congela fins a la plantació (d’abril a setembre). En producció ecològica cal parar atenció perquè als vivers que fan planta convencional sempre es tracten les plantes amb un cicatritzant i un antibrotitis.
• Planta fresca: és el tipus de planta emprat a Huelva. L’arrenquen dels vivers de producció de planta a l’octubre i la planten immediatament als camps de producció.
• Trayplant: s’ofereix en diferents calibres de planter. Es fa molt a França. En quaranta dies l’estoló fa arrels i ja tenim una planta a punt per trasplantar.
Per avançar el cultiu i per evitar gelades tardanes, podem muntar microtúnels i macrotúnels de malles tèrmiques. És important deixar una càmera d’aire entre el cultiu i la malla per evitar que la planta entri en contacte amb la protecció i es geli igualment, sobretot les flors que sobresurten verticalment del fullatge. Però si utilitzem túnels, com podem assegurar la pol·linització?
Els insectes no tenen un gran paper pol·linitzador en el cultiu de les maduixes. De fet, el que necessitem és que el vent agiti les plantes per aconseguir que fecundi la flor. Precisament per això ens cal treure la malla. Quan els migdies siguin tòrrids, podem instal·lar una malla d’ombreig per evitar una temperatura massa alta.
L’elecció de les varietats
La planta necessita unes determinades hores de foscor i hores de fred mínimes per fer la inducció floral. Partint d’aquesta característica, distingim les varietats que anomenen de dia curt, que són les que necessiten un període de fred i foscor, i les que anomenem remuntants, indiferents al fotoperíode i termoperíode i que produeixen tot l’any.
En zones altes de Catalunya (per exemple a més de mil metres d’altitud) podríem fer els dos tipus de varietats, i triaríem en funció de l’època en què volguéssim collir.Hi ha un nombre molt baix de varietats semiremuntants, que poden fer dos períodes de floració.
A l’hora d’escollir la varietat, val la pena tenir en compte que es valora molt que els aquenis quedin enfonsats a la polpa.
Dit això, podem destacar les següents varietats de dia curt, algunes de seleccionades a Huelva: Fortuna, Rociera, Candonga, Sabrina, Rabida i Primoris.La Monterrey, l’Albion, la San Andreas i la Portola són californianes. La primera és molt productiva però no té gust, només és bona el juliol o l’agost; l’Albion és la reina del gust i aguanta bé el transport. La Portola no és gaire bona.
L’Amandine i la Charlotte són franceses, molt més bones, de dia neutre o remuntants. La Charlotte fa més olor comparada amb l’Albion, però és més tova, cosa que no agrada a tothom. A França estan més acostumats a menjar maduixes més àcides i aquí més dolces. Però també hi ha altres varietats, com la Favori remuntant, que l’any passat va anar molt bé al Baix Llobregat.
També hi ha varietats de maduixes o maduixots albins amb sabor entre pinya i maduixa. Aquesta característica albina no s’ha de confondre amb les conseqüències que dona la falta de magnesi, que aquí de vegades passa en època de poca lluminositat en varietats no albines.
Els túnels dificulten la pol·linització perquè en maduixera els insectes no tenen un gran paper, el que necessiten és que el vent les agiti
Per mantenir les maduixeres i les varietats, podem multiplicar-les a base d’anar guardant estolons. Ara bé, en les varietats de dia curt poden donar-se mutacions al llarg de diverses generacions. Amb les remuntants, en canvi, aquestes modificacions no es donen i és molt més fàcil fer-se el planter mantenint les característiques originals de la varietat. De totes maneres, tenir més de dos anys la mateixa mata és molt arriscat, ja que augmenta la mortalitat i la producció disminueix un 40% el tercer any.
L’esporga
S’esporguen les flors de la maduixera quan es vol assegurar el bon creixement de la planta:
– En planta de dia curt Frigo s’esporguen una vegada les primeres maduixes que fa; en planta fresca no cal esporgar flors.
– S’esporguen una o dues vegades les varietats remuntants. Si veiem la planta massa dèbil és millor fer-ho dues vegades.
– Si no volem multiplicar la planta, cal esporgar sempre els estolons.
Problemes sanitaris
Les virosis són molt poc freqüents. Arriben principalment a través dels pugons, però les maduixeres no solen patir-ne gaire. Tampoc pateixen gaire l’atac de bacteris; tant els uns com els altres solen ser més aviat problemes de vivers.
En canvi, sí que poden afectar la maduixera totes les plagues, com ara l’aranya roja. També els trips, que deixen la maduixa de color rovellat, com un russeting, i que durant uns anys van ser el problema més greu.
La negrilla, que es pot tractar amb sabó potàssic, i un petit coleòpter anomenat antònom també li fan mal. El Lygus hesperus és un insecte similar al bernat pudent que podem veure al fruit i que li dona mal gust; als EUA el treuen amb un aspirador o alguna piretrina. La mosca blanca no provoca danys d’importància.
La Drosophila suzukii (similar a la mosca del vinagre) causa problemes sobretot el setembre i l’octubre. Al Maresme en diuen el xuf i li agrada la maduixera i encara més el gerd. La primera observació és descobrir el fruit amb una taca més fosca que en poques hores deixarà la maduixa tota liquada. Les possibles solucions passen per enterrar les fruites afectades, establir una malla que impedeixi l’entrada de la Drosophilla, collir una mica abans, o aplicar Spintor o Trichopria drosophilae com a solució parcial.
El cultiu de maduixes vora el Pirineu
Al David Almodóvar i a la Maite Martos els va enamorar la varietat de maduixa remuntant que feien al seu hort d’autoconsum i que els havia donat una veïna.
Era a la vall de Castanesa, a la Ribagorça aragonesa, en ple Pirineu. Després d’un temps de fer maduixa per a l’autoconsum, es van adonar que els oferia una possibilitat de negoci i es van traslladar al poble de Llesp, a l’entrada de la vall de Boí, per dedicar-hi dos mil metres quadrats per començar.
Perquè us vau decidir a fer maduixa?
El factor motivant va ser la varietat que fèiem a casa, que és boníssima. Al comerç ens costava de trobar maduixa tan bona i la del Maresme ni tan sols ens arribava aquí. Vam pensar que teníem la possibilitat d’oferir un producte local, de qualitat i fora de temporada. A més, teníem a favor les condicions climàtiques d’estar a nou-cents metres d’altitud: les gelades congelen la planta, l’arrel agafa reserves i després produeix més; i la frescor de les nits d’estiu dona una fruita i una verdura boníssimes.
Què us va fer traslladar de Castanesa a Llesp i després agafar encara més terra a Pont de Suert?
Si volíem accedir a les ajudes a la incorporació agrària havíem d’ampliar la superfície per fer viable el projecte. Vam començar a buscar un terreny més ampli, però ningú ens volia arrendar perquè a tot arreu hi havia la vaca. Al final en vam comprar un a Pont de Suert que sumàvem al de Llesp.
Quina superfície cultiveu ara, de maduixa? Quines varietats feu?
Ara en fem uns dos mil cinc-cents metres lineals. A més de la varietat que ja fèiem a la vall de Castanesa, utilitzem les varietats Albion i Sant Andreas, totes tres de tipus remuntant. Complementem el cultiu amb hortícoles i gerds.
Teniu una temporada prou llarga?
Utilitzem túnels per poder allargar una mica la temporada, que és de maig a novembre aproximadament, amb el millor moment entre agost i setembre. Aquest és el nostre avantatge, perquè ja és fora de temporada. Els túnels també protegeixen les maduixeres de les pedregades, les rosades i les pluges.
Com fertilitzeu el sòl?
Hem estat utilitzant una fertirrigació amb lixiviat de vermicompost, però ara hi apliquem una solució comercial a base de sang i compost d’algues. Utilitzem un recobriment tèxtil per al sòl.
Teniu problemes sanitaris greus?
Les maduixeres van patir de clorosi fèrrica i el que ens va anar millor –fins i tot millor que els quelats– va ser tractar l’aigua amb àcid cítric. La possibilitat d’afectació de Drosophila suzukii ens obliga a prestar atenció contínua al cultiu per mantenir-lo net de fruita feta malbé i ben airejat, però no ens resulta un problema greu de moment.
D’on traieu el planter? El canvieu sovint?
El renovem cada dos anys. Una part ens el fem nosaltres, el de la varietat que vam portar de Castanesa, i l’altra la comprem. Fins ara sempre l’hem demanat a arrel nua, però enguany provarem el tac. Sempre que és possible el comprem certificat en producció ecològica. Ens subministren planteraires del Maresme i de Segòvia.
Fins ara us ha anat prou bé oi?
En quatre anys que fa que tenim maduixes, no ens n’han quedat mai per vendre. Les distribuïm per la comarca i amb un camió refrigerat fora de la comarca. Les venem a sis euros el quilo. També en portem a un restaurant amb estrella Michelin.
D’on ve el nom comercial de Maduixes Siscarri?
Siscarri és el nom de la casa a la vall de Castanesa on fèiem de masovers. Allí vam descobrir la varietat de maduixa que ens va enamorar. Per això vam posar aquest nom.
✿
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/inici/501-revista-agrocultura-num-79-primavera-2020.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
