Males herbes, herbes silvestres, herbes adventícies o herbes espontànies són alguns dels noms que reben. Més enllà de la nosa que puguin fer quan surten als camps, als seus rodals o als horts, podem aprendre a treure’n alguna utilitat.
Per Lluís Borrell i Marc Talavera. Col·lectiu Eixarcolant i Universitat de Barcelona. @eixarcolant
LA DENT DE LLEÓ
Nom científic: Taraxacum officinale (família compostes)
Noms populars:dent de lleó, pixallits, angelets
AMBIENT I CICLE:
La dent de lleó és molt abundant en prats i marges de camins del Pirineu, comarques de l’interior de Girona, i Moianès. Pel contrari, al litoral, prelitoral, centre i sud del país, si bé també hi és present, ho fa de forma molt menys abundant i sempre en zones herbàcies associades a cursos fluvials i fondalades o regades (gespes i cobertes verdes dels camps de fruiters). En ambients mediterranis, la recol·lecció de les fulles es pot dur a terme entre tardor i primavera, mentre que a l’estiu no és aconsellable. Per contra, en indrets més freds i humits, el període hàbil per a la recol·lecció va de primavera a tardor, essent l’hivern el moment desfavorable. En tots els casos la floració es concentra principalment a la primavera, si bé pot fluctuar entre febrer i maig-juny, en funció de la climatologia.
GESTIÓ I CULTIU:
Tot i que si volem cultivar-la en una torreta o en un petit espai de l’hort se’n pot fer planter, el més recomanable és fer sembra (…)
