El tradicional oli de ginebre o de càdec ha tingut sempre, i encara té avui dia, moltes aplicacions, tant en productes per a la salut humana com animal. El fet que fos utilitzat com a producte per combatre la ronya de les ovelles en va fer un dels elements més presents del món ramader català.
Per Francesc Roma i Casanovas. Imatges cedides per diferents autors.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
L’oli de ginebre és el resultat de la destil·lació en sec de les soques dels ginebres (Juniperus oxycedrus L.), una planta que també es coneix entre altres mots com a càdec. Tot i que porta el nom d’oli, la seva textura és espessa com una resina i no es pot confondre amb l’oli essencial que també es pot destil·lar, de manera diferent, de la mateixa planta. El tradicional oli de ginebre ha tingut sempre, i encara té avui dia, moltes aplicacions, tant en productes per a la salut humana com animal. El fet que fos utilitzat com a producte per combatre la ronya de les ovelles en va fer un dels elements més presents del món ramader català.
Per destil·lar el càdec, especialment les seves soques, cal sotmetre-les a molt alta temperatura, però evitant que entrin en contacte amb la flama, de manera que no s’arribin a encendre. Avui dia aquest procés es podria fer amb pràcticament qualsevol tipus de forn, però antigament es va haver de recórrer a diferents tècniques.
Els sistemes més bàsics i senzills
Segurament la més antiga de totes sigui la que proposen Gusi, Barrachina i Aguilella (2009), que consistia a utilitzar un gran recipient fet de terra. Aquest recipient es col·locava de cap per avall, amb l’interior ple d’estelles de càdec o ginebre. A sota seu s’hi situava un altre recipient capaç de recollir l’oli que se n’extreia (vegeu la figura 1).
Segons aquesta teoria, el recipient era cobert amb elements vegetals que servirien de combustible i tot això aniria recobert d’una capa de fang. El problema d’aquest model és que resulta pràcticament impossible de construir i evitar que es trenqui la coberta de fang.
Els autors esmentats diuen que aquest sistema es va utilitzar fins a mitjan segle XX a la província de Castelló, aspecte que no hem pogut documentar (…)
