La sembra amb tracció animal en cultius extensius

 

És possible que alguna vegada ens hajam plantejat com els nostres avantpassats més propers sembraven i treballaven, exclusivament amb tracció animal, eixos immensos camps de secà de cereals i llegums que han segut la base de l’economia i de l’alimentació en tantes comarques. I també si eixes mateixes tècniques podrien aprofitar-se per a tot lo que siga sembra de grans en parcel·les mes petites i fins i tot en l’horta.

Amb la nostra mentalitat d’hui en dia podem pensar que primer treballarien les terres i després, quan vingueren les pluges i la terra estiguera en condicions, sembrarien amb alguna mena de sembradora com les modernes. La veritat és que la utilització per a la sembra en extensius de sembradores com les que coneixem hui en dia a penes aparegué en les nostres zones; i si ho va fer va ser en una època molt tardana i d’una manera molt minoritària. En altres zones d’Europa on la revolució industrial i agrícola va arribar més prompte i amb més força, sí que es generalitzà l’ús d’aquest tipus d’eines o maquinàries.

Però, i en les nostres comarques? I fins i tot, fins fa ben poc de temps, com ho feien? Generalitzant una mica i amb una clara intenció didàctica, podríem parlar bàsicament de tres maneres de sembrar: a eixam, obrint o a solc.

Quan ja tenien la terra preparada i arribava el moment de la sembra, aquesta tècnica consistia només a escampar lo més uniformement possible la llavor sobre la superfície de la parcel·la, per després colgar-la superficialment utilitzant senzillament un lligat de rames amb algun pes damunt o, més recentment i tècnica, una passada de grada, cultivador o rascle tipus canadenc o de pues. Perquè la distribució de la llavor fóra uniforme calia fer una sèrie de marques (amb muntonets de terra, grapadets de palla, canyes, solcs, etc.) que assenyalaren el terreny en eixides, fraus o franges, i així guiar al sembrador. Si aquest era habilidós, no feia massa vent i el camp estava ben assenyalat, la naixença de la sembra podia ser molt emparellada.

A principis del segle XX, l’agricultor Jean de Bru (prop de Carcassona, a França) desenvolupà tot un sistema de treball sobre les quaranta hectàrees de secans semiàrids que menava, basat en l’ús de la grada de dents flexibles (o canadenca) i aquest sistema de sembra.

Els inconvenients principals d’aquesta tècnica

eren:

– Durant el conreu no es podien fer treballs intercalars per al control de l’herba. Hui en dia per a aquest objectiu i amb certs conreus (quasi exclusivament cereals) es podria passar algun tipus de rascle de pues flexibles quan la planteta està ja arrelada i no hi ha perill d’arrancar-la.

– També es necessitave més quantitat de llavor per hectàrea (per exemple fins a 180-200 quilos de cereal), ja que sempre hi ha llavor que queda molt superficial i ocells o formigues se l’emporten.

Per contra permet treballs de sembra molt ràpids i no massa tècnics, a condició que el sembrador sàpiga molt bé el que fa.

La superfície del camp s’obri per tal que quedi tota disposada en solcs i lloms paral·lels, quan encara no ha plogut. Tan prompte com es puga entrar en la parcel·la després de la primera plugeta, on l’aigua cau al fons dels solcs, s’escampa la llavor a eixam, ara però tenint la referència dels solcs ja fets per distribuir la llavor. A continuació es passa amb un tauló o rascle sobre tota la superfície, de tal manera que la terra queda tancada i emparellada i la llavor disposada en lo que abans eren el solcs.

Aquesta tècnica tenia certs avantatges:

– Permetia un treball de preparació del sòl primerenc.

– Se sembraven superfícies grans de terreny en un sol dia i amb poc esforç.

– Aprofitava la més lleugera pluja per sembrar, ja que l’aigua cau al fons del solc que és el mateix lloc on després caurà i naixerà la llavor.

– Una vegada el conreu estava ja ben establit, es donava una (o vàries) passades entre línies amb una rella estreta per desherbar i conservar la humitat

Quan arribava el moment de la sembra i la terra estava en saó (a vegades s’havia de fer en sec perquè es retardaven les pluges) s’escomençava per un cantó del bancal llaurant amb rella i una altra persona darrere deixant caure a xorret la llavor dins el solc que la pròxima passada tancarà.

Finalitzat el camp, se li donava una passada de tauló pla, quedant tota la superfície anivellada i tancada.

Com que la distància mitjana entre solc i solc és d’un pam (20-22 centímetres), aquesta tècnica permet regular la distància entre solcs segons el conreu, la fertilitat, la necessitat de desherbatge, etc. Així es podien sembrar tots els solcs (a junt), dos solcs sí i un no (per permetre després, per exemple, un solc entremig per al control de l’herba), dos sí i dos no (per a pèsols), un sí i cinc no (per a faves, blat de moro o conreus que necessiten un marc de plantació més ample i treballs posteriors), etc.

Aquesta tècnica permetia un estalvi considerable de llavor (amb 80-100 quilos de cereal per hectàrea es podien aconseguir densitats òptimes de sembra) i facilitava un control acurat de les adventícies.

Per contra és un mètode més tècnic, que necessita de dues persones (més mà d’obra), en què s’ha de controlar que el solc no siga molt fondo perquè la llavor no quede massa profunda i que és més lent, lo que podia provocar que en tardors plujoses o difícils no s’arribara a abastir tot el treball o tota la superfície que es volia sembrar.

En qualsevol cas eren tècniques que els agricultors coneixien i que eren perfectament complementàries, utilitzant cadascuna d’elles segons el conreu, la terra, els estris, els animals de què disposaven o la temporada de sembra que tingueren per davant. Per a nosaltres, homens i dones d’hui en dia, tal vegada lo interessant de totes aquestes tècniques siga conèixer-les per augmentar el nostre capital de saviesa, de recursos i d’habilitats que mai no estan de sobra. Fins i tot a una més petita escala i disposant d’un poc de temps, de terra i d’animals, podem sembrar, per exemple, el gra i farratge per als propis animals; blat per si ens agrada fer-nos el pa i pastissos; pèsols, faves, mongetes o cigrons per al consum de casa; blat de moro per fer farinetes i per a les gallines; etc.