Es parla del sòl com de l’última frontera en ciències naturals, perquè és allà on es concentra el percentatge més important de vida per descobrir. Es calcula, per exemple, que només coneixem menys d’un 1,5% dels bacteris que hi habiten. En aquest article ens proposem fer-ne cinc cèntims.

Text i imatge de Teresa Soler

És des de les acaballes del segle XIX que es coneix el paper tan important que en el manteniment de la fertilitat del sòl juguen els microorganismes que hi viuen. Amb el descobriment de bacteris fixadors del nitrogen, pels volts del 1880, s’inaugura la disciplina que més tard s’anomenarà microbiologia de sòls. Entre aquesta data i la segona guerra mundial, els estudis sobre els microorganismes del sòl i les seves funcions proliferaran arreu. Però amb l’arribada de l’agricultura industrial, aquestes investigacions
s’aniran reduint, de manera que només les universitats de la Unió Soviètica mantindran vives les seves càtedres sobre el tema. Fins la dècada dels 90, la única fauna del sòl que mereixerà atenció serà la patògena. El sòl passarà a ser considerat un simple medi per sustentar la planta. A partir d’aquesta dècada, però, començarà a ser massa evident que no tot són flors i violes en la manera industrial de fer agricultura i els estudis sobre microbiologia de sòls es reprendran, primer tímidament i, en la última dècada, amb força.

El sòl és un sistema viu
La visió simplista de la relació que s’estableix entre les plantes i el sòl diu que aquestes, amb les seves arrels, prenen els aliments en forma de ions d’uns quants elements químics essencials (que en un abús de llenguatge anomenem minerals) dissolts en l’aigua del sòl. Si el sòl no conté aquests elements essencials (N, P i K són els més famosos), només ens cal aportar-los en forma de fertilitzants químics solubles. És basant-se en aquesta visió simplista que l’agricultura convencional cull, any rere any, però no sense costos (energètics, de compactació i empobriment dels sòls agrícoles, de contaminació d’aqüífers i deltes, d’erosió, de disminució del contingut nutricional de les collites, d’augment de plagues i patògens).
En realitat la relació entre la planta i el sòl és molt més complexa. A part dels organismes vius que es poden veure a ull nu en un sòl (plantes, cucs de terra, artròpodes, mol·luscs, rèptils, petits mamífers) hi ha tot un seguit de microorganismes
que només podem veure a través d’un microscopi. Són algues, bacteris, fongs, protozous i nematodes. Entre les plantes, aquests organismes minúsculs i els més grans s’establirà tot un seguit de relacions d’intercanvi d’energia i aliments, i tot plegat constituirà el que anomenem una xarxa tròfica (vegeu la figura 1). Per tal de tenir un sòl sà, que produeixi plantes sanes, amb alt contingut nutritiu, necessitem que aquesta xarxa tròfica estigui completa, és a dir, necessitem que hi hagi productors (plantes), consumidors primaris (descomponedors) i consumidors secundaris (depredadors). Un sòl amb la xarxa tròfica completa és un sòl viu que juga a favor del pagès. (…)

Visualitza l’article sencer aquí: fertilitat_68.pdf