Aquest estiu, l’associació Terra Franca ha anunciat la seva dissolució. En la decissió hi ha pesat la dificultat de continuar endavant amb la feina de facilitar l’accés a la terra de joves pagesos i pageses amb projectes agroecològics. En aquesta anàlisi, ens presenten els esculls estructurals que els han dut a prendre aquesta decisió.

Text: Terra Franca

Des de fa dècades la pagesia ha reclamat la creació d’una llei d’espais agraris on, entre altres coses, s’inclogués una eina destinada a la consecució d’un banc de terres públic, amb l’objectiu d’adquirir terra i així protegir el sòl agrari per a la producció d’aliments.

Aquesta llei finalment es va aprovar l’any 2019 amb un retard de més de vint anys des de la seva vindicació. La protecció per defecte del sòl agrari no es va considerar. De la mateixa manera, desapareixia el concepte de banc de terres que quedava substituït quatre anys més tard pel tebi registre de terres abandonades que pressuposa un potencial màxim d’un 10% del total de terra disponible.

Les conseqüències d’una falta d’accés democratitzat de la terra fora del mercat especulatiu, tal com França treballa a través del seu banc de terres públic (SAFER), impossibilita que persones que es vulguin dedicar de nou al sector puguin accedir a un espai agrari útil, viable i de qualitat. Per altra banda, estem vivint un procés d’acaparament de terres, sent testimonis del naixement d’una oligarquia del sòl, de la terra, de la vida. Som testimonis de la pèrdua de la propietat de la terra per part de les economies familiars, per part de la pagesia que portava en el seu ADN la cura i la protecció de la terra amb la clara consciència que era l’espai que li garantia la seva supervivència.

Els últims reductes d’autonomia estan desapareixent i la terra es concentra a la velocitat de la llum en molt poques mans, que tenen poc a veure no només amb l’alimentació sinó amb l’estima al territori, amb les seves comunitats, amb la preservació i dinamització de la cultura d’aquell lloc. Estem vivint un procés de deshumanització i desnaturalització massiva. En som els tràgics protagonistes tenint en hibernació les nostres capacitats de resistència i oposició.

“Som testimonis del naixement d’una oligarquia del sòl, de la terra, de la vida”

Terra Franca

L’any 2013, naixia Terra Franca com a associació sense ànim de lucre, amb l’objectiu de possibilitar l’accés a la terra de noves generacions pageses que hi poguessin dur a terme projectes productius de caràcter agroecològic. Un dels nostres objectius era acompanyar en el relleu i la transformació de projectes agraris en funcionament, així com possibilitar l’accés a la terra a una nova pagesia que no venia de tradició, però que comptava amb la formació i l’empenta necessàries per endegar-hi projectes productius. Un acte bonic i legítim que no tenia resposta per part de l’administració.

En aquest sentit, i de forma completament voluntària, durant tots aquests anys hem treballat, d’una banda, per aconseguir propietaris que estiguessin disposats a llogar les seves finques, i d’una altra hem estudiat i considerat la viabilitat de les sol·licituds que ens han arribat de persones interessades a iniciar projectes agroecològics, amb l’objectiu de trobar la finca adequada per a cada sol·licitud. Així, hem aconseguit un total de 38 finques i hem rebut prop de 125 sol·licituds de portadors de projectes, però només n’hem obtingut la implantació de 6.

Transcorreguda una dècada de treball voluntariós, i a la vista d’aquests resultats insuficients, vam prendre la determinació de dissoldre l’associació, després d’arribar a la conclusió que hi ha una sèrie de factors estructurals que fan impossible avançar en l’accés a la terra i el relleu agrari des de la nostra entitat.

“Hi ha factors estructurals que fan impossible avançar en l’accés a la terra i el relleu agrari”

Per fer un tancament com calia, consideràvem que havíem de reunir a totes les persones i entitats que en aquests anys han estat treballant i treballen per mirar de fer possible l’accés a la terra dins d’un marc administratiu que no facilita aquest camí. Aquestes iniciatives tot just treballaven amb una superfície aproximada de 1.500 hectàrees (l’1% del total de la terra agrària). Per això, el passat 16 de setembre, vam organitzar una trobada a l’espai de can Poc Oli, gestionat per l’Escola Agrària de Manresa, on hi van participar la Diputació de Barcelona i el seu projecte BCN Smart Rural que inclou l’eina del banc de terres, l’ARCA (Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya), l’Escola de Pastors de Catalunya, el tècnic fins a l’any 2021 del reeixit banc de terres de la comarca del Garraf, la sectorial d’agroecologia d’Unió de Pagesos, ADRINOC, la Fundació Emprius, la Xarxa per la Conservació de la Natura, l’entitat Arran de Terra, l’Assemblea Catalana per a la transició ecosocial i el Departament d’Acció Climàtica, representat pel secretari d’agenda rural.

Per què és tan difícil?

Els factors que impossibiliten l’accés a la terra al nostre país es resumeixen en els següents punts:

• Increment del fenomen d’acaparament de terres per part d’una pagesia abocada a les economies d’escala per sobreviure, excloent en conseqüència a les noves generacions de l’accés efectiu a la terra. També per la pràctica que genera el model de ramaderia intensiu, que necessita terres per justificar l’abocament de dejeccions del bestiar, cosa que distorsiona a l’alça els preus d’arrendament.

• Aquest acaparament s’aguditza per part d’inversors i propietaris que, en un context de transició energètica, veuen negoci en el sector de les energies renovables i adquireixen o retenen terres per a la instal·lació de grans parcs fotovoltaics o eòlics, en detriment de l’oferta i disponibilitat de terres susceptibles de produir aliments com a funció primordial.

• El turisme que compra masies desvinculades de l’ús de la terra per fer-hi allotjaments turístics i hotels rurals. Aquesta activitat econòmica genera el nou i preocupant fenomen de la gentrificació rural que, juntament amb el paper que estan prenent les grans corporacions agroalimentàries, que necessiten terres per implantar-hi projectes productius a gran escala, suposa tota una intromissió professional deslleial d’actors externs al sector amb una capacitat econòmica privilegiada.

• La idiosincràsia d’una part dels propietaris rurals, que és conservadora i desconfiada a l’hora de facilitar la incorporació de nous actors a les seves finques, i en tot cas només contempla establir-hi relacions contractuals a curt termini. D’altres mantenen les terres principalment per justificar l’obtenció de subvencions i ajuts, a causa de les baixes jubilacions que té el sector, o simplement per una qüestió d’avarícia. De la mateixa manera, es prioritza en alguns casos el guany econòmic sense tenir en compte els preus justos de la terra, enfront de la innovació agrària, alimentària, social i mediambiental, constatant la greu desconnexió dels propietaris amb el que representa la vida en entorns rurals.

I els factors vinculats a la política també en són uns quants:

• La política del nostre país opta per un model que fomenta la producció intensiva, l’agroindústria i l’exportació en detriment de la producció agroecològica de petita o mitjana escala, familiar o cooperativa, en un moment en què tots dos models competeixen de manera desigual pel recurs terra.

• Alhora no destina els recursos necessaris, tant materials com humans, a fomentar i acompanyar el necessari relleu generacional en un moment de jubilacions massives, l’acompanyament a la propietat, la regulació d’arrendaments i el mercat de la compravenda.

• De la mateixa manera no destina recursos a reservar les millors terres a través de bancs de terres i reserves de sòl amb condicions favorables per a la nova pagesia, arreu de Catalunya, també en les zones més favorables al conreu.

• No preveu l’adopció d’incentius fiscals i socials a la propietat o els cultivadors, i defuig la definició de polítiques transversals d’accés a la terra i el relleu generacional efectiu.

• No s’implementen eines de control i vigilància sobre els preus de la terra, que augmenten constantment, ni limita l’intrusisme d’agents aliens al sector, la regulació dels usos de conreu i la seva protecció.
  Tots aquests factors dificulten en gran manera l’accés a la terra d’una pagesia present i futura amb formació i empenta que, sense recursos ni capacitat d’endeutament, només pot accedir a terres marginals que no permeten la implantació de projectes viables. A més, la manca d’habitatge assequible a les àrees rurals és una dificultat afegida, a causa de l’assentament de població forana, que no ve de tradició pagesa.

“Demanem un pacte social que entengui la complexitat de l’accés a la terra i el relleu generacional”

Un pacte social per a l’accés a la terra

Hem constatat, doncs, que la manca d’accés a la terra és un problema estructural que depassa la capacitat d’incidència que volia assumir Terra Franca seguint la tasca inspiradora d’entitats de caràcter cívico-socials com Tèrre de Liens, amb una altíssima incidència a França.

Des de Terra Franca, i aquest és de moment el nostre màxim desig, demanem un pacte social que entengui la complexitat dels problemes de l’accés a la terra i el relleu generacional dins el context global actual; i proposi solucions que abordin les causes d’arrel i posin les bases per a una planificació alimentària i territorial estratègica, innovadora, justa, sostenible i de llarg recorregut davant els reptes de la pagesia a Catalunya.

Des d’aquí s’han d’establir de manera urgent els mecanismes i articular les normatives que afavoreixin la predominança i la protecció de models de producció lligats a la terra, enfocats a l’excel·lència i la sobirania alimentària i els serveis ecosistèmics, capaços de consolidar un model de pagesia d’escala humana, familiar i competitiva.

Recomanem incentivar econòmicament la cessió i traspàs d’explotacions, en les quals agafi el relleu una persona jove, en un procés que representi conjuntament els interessos i les necessitats del cedent, el re-emprenedor i la propietat. I finalment, exigim la creació d’un model transversal a totes les comarques de Catalunya que garanteixi una reserva de sòl i terres productives per a noves incorporacions, a fi de limitar els processos d’intromissió, especulació, concentració i exclusió del factor terra.

• La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
• Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
• Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://bit.ly/93iquiosc
• O compra’l en format paper a https://bit.ly/AC93
• També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/