Arnau Ferrer

Durant la celebració de la conferència sobre canvi climàtic de Copenhaguen, el passat mes de desembre, es va posar sobre la taula el rellevant paper de la producció agrària en el procés de l’escalfament global del planeta. Entre altres activitats, es va establir una taula rodona sobre agricultura ecològica i canvi climàtic, organitzada per la Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Ecològica (IFOAM), per tal d’avaluar les possibilitats de la producció agrària ecològica per mitigar el procés d’escalfament global. En les intervencions que s’hi van sentir, es va subratllar com l’expansió del sistema industrial d’aliments és possiblement una de les principals causes de l’augment generalitzat de les temperatures.

A través de la seva dependència dels combustibles fòssils, les exportacions massives, la concentració dels mercats, l’erosió de sòls, les emissions de la ramaderia intensiva i l’expansió de les plantacions, es genera entre el 44% i el 57% del total mundial de gasos d’efecte hivernacle.
En contrapartida, i segons l’opinió d’Urs Niggli, membre de la taula i director de l’Institut d’Investigació de l’Agricultura Ecològica (FiBL), l’agricultura ecològica té un fort potencial de mitigació del canvi climàtic pel “segrestament” del carboni en sòls amb altes taxes de matèria orgànica i la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en no utilitzar fertilitzants sintètics.

El cicle del carboni
Per tal d’entendre millor el paper del carboni en l’escalfament global ens pot anar bé de fer un petit recordatori del seu cicle en el medi ambient i del paper que juga aquest element en la composició de la matèria orgànica.
Per començar cal saber que el carboni és un dels elements més importants dels éssers vius. Totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules compostes principalment per carboni, hidrogen, nitrogen i oxigen, a més de multitud d’altres elements en menor proporció.

En la nostra atmosfera podem trobar grans quantitats d’aquest element, combinat amb l’oxigen, formant el gas diòxid de carboni (CO2), que representa aproximadament el 0,03 % de l’aire que ens envolta. Les plantes, com també les algues i alguns bacteris, són capaces d’extreure aquest carboni atmosfèric, absorbint l’aire a través dels estomes de les fulles i, mitjançant l’energia que obtenen de la llum solar, fixar-lo formant molècules de compostos orgànics, principalment glúcids, en un procés que coneixem com a fotosíntesi. A partir d’aquests glúcids primaris les plantes sintetitzen tota la resta de components orgànics que les composen, components que naturalment també tenen com a base el carboni: cel•lulosa, midó, lípids, proteïnes, etc. Els animals, en menjar-nos-els, incorporem aquest carboni en la nostra pròpia estructura.

Part d’aquest carboni torna directament a l’atmosfera en forma de CO2 com a resultat de la respiració de plantes i animals, però el final de la major part de la matèria orgànica, ja sigui vegetal o animal, és anar a parar al terra (en morir, defecar, enterrar restes de cultiu, etc.), passant a formar part del que anomenem la matèria orgànica del sòl. Aquesta matèria orgànica morta pateix un primer procés de degradació causat per la fauna sapròfita, els fongs i els bacteris, fins a convertir-se en humus, molt estable i ric en carboni. Posteriorment pateix un segon procés de degradació fins a convertir-se novament en elements minerals.
Aquest dos processos, anomenats humificació i mineralització, coexisteixen en tot moment en el sòl, però la seva velocitat respectiva, i per tant la major o menor permanència de l’humus al sòl, dependrà de l’activitat biològica que s’hi desenvolupa i aquesta, al seu torn, de varis factors ambientals com la temperatura o la humitat, de l’estructura del sòl i de la presència de nutrients, sobretot de nitrogen.

Per tant, un sòl sa, amb bona estructura i amb una bona relació de carboni/nitrogen, és una mena de dipòsit de carboni orgànic on l’humus es mineralitza lentament. En contrapartida, en un sòl mal adobat en matèria orgànica i on s’aboca un excés de fertilitzants nitrogenats, l’activitat bacteriana accelera el procés de mineralització de l’humus, i en conseqüència l’oxidació del carboni i el seu alliberament de nou cap a l’atmosfera hi són molt més ràpids. Aquest procés es dóna perquè, de la mateixa manera que ho fem els animals i les plantes en respirar, els bacteris mineralitzadors  de la matèria orgànica consumeixen el carboni present a l’humus per obtenir energia i l’expulsen en forma de CO2 (oxidació).

El carboni i l’escalfament global

El diòxid de carboni i altres gasos presents a l’atmosfera, com el metà o l’òxid nitrós, produeixen en el planeta un efecte similar al d’un hivernacle.
És a dir, impedeixen que part de l’escalfor que irradia la terra s’escapi cap a l’espai exterior. Aquest fenomen, que en principi no és perjudicial, pot acabar sent-ho si la concentració d’aquests gasos a l’atmosfera s’incrementa d’una forma molt ràpida, provocant el que coneixem com a escalfament global o canvi climàtic.

Al llarg de la historia geològica del nostre planeta, i sobretot durant el període carbonífer (fa entre 350 i 300 milions d’anys), grans quantitats de matèria orgànica, procedents d’antics boscos, pantans i mars, van quedar atrapades en el subsòl en forma de petroli, carbó i gas. És a dir, que immenses quantitats de carboni orgànic, fixades pels antics vegetals, han quedat immobilitzades durant milions d’anys sota terra, i allà s’han estat fins que a principis del nostre segle XX, James Watt perfeccionà la maquina de vapor.

Des d’aleshores, la humanitat ha estat cremant d’una manera cada vegada més accelerada aquestes reserves d’hidrocarburs. Com en totes les combustions, en cremar petroli, carbó o gas, el que fem és tornar a alliberar el carboni que contenen, que després de milions d’anys sota terra, torna a l’atmosfera en forma de CO2, incrementant-hi la concentració d’aquest gas, potenciant l’efecte hivernacle i fent pujar la temperatura global del nostre planeta.

Per altra banda, els canvis produïts a escala global en l’ús de la terra durant el darrer segle, sobretot la tala de boscos per a la seva conversió en terres de cultiu, han contribuït també de manera molt important a l’increment del CO2 atmosfèric.

L’agricultura ecològica i el canvi climàtic

Amb tot el que s’ha explicat, sembla comprensible que el sistema de cultiu de la terra pugui tenir un paper molt important en la capacitat d’aquesta per a emmagatzemar més o menys carboni. Moltes de les pràctiques de maneig del sòl que s’acostumen a utilitzar en l’agricultura ecològica són pràctiques destinades a la millora de la fertilitat i l’augment de les taxes de matèria orgànica, i per tant seran també molt beneficioses de cara a augmentar la permanència del carboni en els sòls agrícoles.

Tal i com ja s’ha vist, l’aplicació regular de fems o altres adobs orgànics i la incorporació de les restes de collita a la terra són la millor manera d’augmentar els nivells de matèria orgànica en el sòl, mentre que la utilització exclusiva de fertilitzants nitrogenats contribueix a l’increment dels processos d’oxidació de la matèria orgànica i en conseqüència a intensificar les pèrdues de carboni orgànic de nou cap a l’atmosfera.
Les tècniques de no conreu, mínim conreu o conreu de conservació –aconsellades en agricultura ecològica– com que respecten l’estructura del sòl, redueixen els processos d’oxidació de la matèria orgànica i per tant de l’alliberament de CO2 a l’atmosfera. També les rotacions de cultiu, una altra tècnica àmpliament utilitzada en els cultius ecològics, sobretot en herbacis, ajuden a evitar l’erosió, augmenten la biomassa subterrània i per tant la capacitat de retenció de carboni.

Segons els càlculs que fa la Sociedad Española de Agricultura Ecològica, la diferència de captació de CO2 entre les terres cultivades amb tècniques habituals en l’agricultura ecològica i les que ho fan en convencional és de 20,2 tones de CO2 per hectàrea. Si a Catalunya, segons dades del CCPAE1, actualment hi ha unes 15.000 hectàrees de cultius ecològics (sense comptabilitzar les pastures permanents), podem dir aquest sistema està ajudant a la captació d’aproximadament 300.000 tones de CO2 a casa nostra. Si suposéssim que totes les terres de conreu que actualment hi ha al país, unes 850.000 hectàrees, passessin a cultivar-se ecològicament i a utilitzar tècniques de conservació de la fertilitat del sòl, podríem arribar a captar uns 17 milions de tones de CO2 de més. Al mateix temps, però, es calcula que només a Catalunya, l’activitat agrària és la responsable de l’emissió d’aproximadament 5,5 milions de tones de CO2 cada any, i per tant caldria recordar que la producció agrària ecològica pot presentar molts altres factors positius que contribueixen a disminuir les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte hivernacle.

La disminució de l’entrada d’ímputs, sobretot de la importació de grans per a l’alimentació animal, la menor utilització de combustibles fòssils, la no utilització de fertilitzants i fitosanitaris de síntesis, la disminució del pes de la ramaderia intensiva i el foment del consum de proximitat són alguns dels principis que defineixen una producció agrària ecològica i responsable, que també pot tenir un paper molt important en la lluita contra l’escalfament global del planeta. Però això seria ja matèria per a un altre article.
———————————————————-
Documents per saber-ne més:
• Contribución de la agricultura ecológica a la mitigación del cambio climático. Sociedad Española de Agricultura Ecológica (juny 2007).
• Cocinando el Planeta. Hechos, cifras y propuestas sobre cambio climático y sistema alimentario global. GRAIN, Entrepueblos i alt. (octubre 2009).
• Soil Carbon and Organic Farming. A review of the evidence of agriculture’s potential to combat climate change. Soil Association (2007).

Webgrafía
• Soil Association: http://www.soilassociation.org
• Carbon Trade Watch:
http://www.carbontradewatch.org
• Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Copenhaguen 2009:
http://es.cop15.dk
• Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Ecològica (IFOAM): www.ifoam.org

1. Consell Català de la Producció Agrària Ecològica.

L’agricultura ecològica i la lluita contra el canvi climàtic