Charles-André Descombes
La justícia francesa ha sentenciat l’associació Kokopel•li —que treballa per mantenir i fomentar la biodiversitat agrícola— a pagar més de 17.000 euros de sanció per la venta de llavors de varietats autòctones no inscrites en el catàleg oficial. L’acusació la va fer tant la Direcció General governamental pertinent, com d’un parell d’agrupacions interprofessionals de productors de llavors finançades per l’Estat i que exerceixen un paper de lobby important a França. Abans que es conegués la sentència, Agrocultura va poder entrevistar-lo per conèixer més a fons la situació.
Raoul, les notícies que ens arriben de França diuen que hi ha hagut, últimament, mesures de l’Estat en contra de la utilització de llavors tradicionals per part dels pagesos. Podries explicar-nos amb més precisió què va passar?
És a la vegada molt complicat i molt senzill. Per emmarcar el problema, cal indicar que França és el primer productor mundial de llavors hortícoles. Tenim doncs un sistema de lobbies, pel qual s’exerceix una enorme pressió sobre les llavors de varietats antigues, de família, del país —poc importa com se les anomeni—, allò que Europa anomena les llavors de base i de prebase. Efectivament, sota la pressió de les empreses llavoreres, el govern francès no vol aplicar una directiva europea que és d’allò més favorable al manteniment de la diversitat biològica in vivo i in situ, la 98/95, que regula la comercialització de llavors i material de reproducció vegetal.
A l’Estat francès —i això també és molt específic del cas de França— les estructures relacionades amb la multiplicació de llavors són híbrides: 50% estatals i 50% privades. El problema és que l’Estat aporta el finançament, mentre que el sector privat en determina la línia política. Així, sota la pressió de dues estructures interprofessionals, l’Estat ha dut a judici Kokopel•li, associació de defensa i promoció de la llavor i de l’humus. Per donar suport a aquest procés, un dels socis del sindicat representant dels professionals llavorers també ha dut a judici la nostra associació, per tal d’enfonsar-la una mica més.
Quins són els càrrecs que se us imputen?
És la venda de llavors il•legals, és a dir les que no estan incloses en el catàleg oficial. Això vol dir, en resum, que no tenim dret de vendre aquestes llavors, que són les llavors dels nostres avis, que són el nostre patrimoni més preuat, i sens dubte el més antic ja que remunten a fa deu mil anys… no tenim el dret de vendre allò que ha nodrit la humanitat fins ara i que ha permès de fer, actualment, els cultius híbrids i també els transgènics.
Per què creus que els lobbys han decidit pressionar-vos? Us veuen com una amenaça als seus interessos?
Aquella gent, que volen tenir realment un monopoli sobre el mercat a França, s’imaginen que la voluntat de Kokopel•li és de transformar França en un mercat captiu per a la nostra associació. I aquí caiem en la psicologia o la psicoanàlisi: és una projecció, és completament ridícul, no podem de cap manera imaginar un propòsit així, ja que nosaltres tenim una manera de fer totalment altruista. L’objectiu de l’associació és d’alliberar la llavor, que és una expressió que defineix bé allò que volem dir. És alhora fer els pagesos, els hortolans, etc., independents pel que fa a la producció de llavors, però sobretot relocalitzar les economies fent els països, les regions, les petites valls —allò que hom anomena les regions edafoclimàtiques homogènies— independents quant a les seves llavors. Cal que puguin disposar de llavors completament endèmiques, és a dir, capaces d’alimentar-se de l’aire i del terreny, amb una mica de compost, una mica d’amor humà i una mica d’ajut. Però de cap manera mantenir plantes amb el gota a gota com fa l’agroindústria a hores d’ara.
Et sembla que el futur va cap aquí?
No sabem on arribarem amb això perquè, no cal amagar-s’ho, ja no hi ha jardiners dels d’abans a França. Malauradament, fins i tot entre els meus col•legues pagesos i agricultors, és molt més senzill dur el tractor amb el remolc a la cooperativa agrària, carregar tres palets de llavors, 10 d’adobs i 10 de fungicides, anar a sembrar i cobrar els ajuts europeus. Però des de l’associació Kokopel•li, avui ens posicionem realment com a testimoni, com a llevat per a les generacions futures. Tot el que fem és per dir que no volem deixar tan sols escombraries als nostres fills: els volem deixar alguna cosa perquè puguin realment reorientar ells mateixos la seva alimentació segons les seves necessitats i enfront del canvi climàtic. Sobretot per això fem el que fem: des de fa uns 30 anys estem —almenys alguns de nosaltres— molt preocupats per les alteracions climàtiques. Estem totalment convençuts que les llavors de varietats que han coevolucionat des de fa deu mil anys amb l’home i el seu clima, són les úniques que avui en dia poden rellevar el repte de l’evolució i el canvi climàtic que estem presenciant. Les llavors industrials —destinades a territoris específics amb una enorme quantitat de crosses químiques o minerals com ara els adobs i els pesticides— no sabran fer-hi front, són una catàstrofe humanitària per al nostre futur, per al futur alimentari del planeta. Aquestes llavors —que ja no són llavors, són clons, són tecnologies…— al nostre parer, des de Kokopel•li, són excessivament perilloses per al futur alimentari del planeta.
A partir de les reflexions que estàs compartint amb nosaltres, penses que França és un cas particular o penses que el problema que teniu pot donar-se també en altres països, especialment en la Unió Europea?
No. Malauradament molt sovint és una mena d’especificitat francofrancesa d’estar sempre al marge i França és realment un problema específic. Ens relacionem molt amb companys alemanys, suïssos, holandesos, austríacs, italians —estàvem a Toscana fa tres setmanes o un mes— i constatem que és realment lligat a aquesta tipicitat francesa de trobar-se en situació de monopoli sobre el mercat de la llavor hortícola. Així volen absolutament fagocitar el mercat, fins i tot a l’exterior ja que per força és també un mercat mundial. De fet -ara ho sabem– el govern francès està intentant que es faci marxa enrera de la 98/95. No tan sols argumenten que no es pot aplicar a França, sinó que estan explicant a alguns països com Àustria –n’hem parlat amb un company austríac fa dos dies– que fins i tot per a ells, tot i que Àustria estigui en un 10% en producció agrària ecològica, les llavors de varietats antigues no són cap solució, que cal absolutament actuar d’altra manera. És una qüestió de rutina, i de res més: és dramàtic, però és així.
Per acabar, la Direcció General competent també ha intervingut un pagès que produïa i utilitzava el seu propi purí d’ortiga. Quina valoració feu d’aquest tipus d’esdeveniments i com s’ha d’inscriure en aquesta realitat on, des de la producció ecològica, intentem desenvolupar produccions basades en els recursos propis i no en la compra de productes externs?
En això crec que és l’assoliment de la ignomínia, per la senzilla raó que estem íntimament convençuts que és una progressió en la voluntat d’introduir la gent al mercat financer. M’estàs parlant d’Eric Petiot, una persona extraordinària, un autodidacta que ha fet una feina fenomenal. Efectivament, s’ha trobat que li han requisat –i això és molt revelador– no pas els seus bidons de purí d’ortigues, sinó els documents de difusió i formació sobre aquest sistema. Hem dit que la llavor és un patrimoni, això està admès. Un patrimoni són les nostres arrels però és també, a partir del moment en què esdevé reproductible, una autonomització de la gent i de les poblacions. L’anàlisi que cal fer-ne és que a hores d’ara, atacant els purins de l’Eric (no tan sols el purí d’ortigues…) han atacat el que jo anomeno el saber fitopopular o fitocultural. De fet, actualment, l’Estat francès pretén controlar tota la transmissió del nostre patrimoni: genètic amb la llavor però també, i això és molt greu, amb els cursos de l’Eric. Volen requisar els llibres, volen prohibir les publicacions, volen prohibir que indiquem les fórmules, volen prohibir que en parlem, etc. Volen prohibir, de veritat, el nostre heretatge cultural.
Això és completament inacceptable i, en aquest cas, s’han equivocat totalment. Efectivament, així com sobre el tema de la llavor la molta gent que s’ha mogut no deixava de ser una ínfima minoria, en aquest tema relatiu al purí d’ortigues, a les tisanes de plantes, a les decoccions, a l’autèntic saber popular, hi ha hagut un enorme resposta popular, fins i tot per part de persones que no hi estan gens involucrades però que s’adonen del que passa i que avui veuen el que hi ha en joc. Doncs, d’alguna manera, l’estat francès ens ha donat un magnífic cop de mà.
Voten unes lleis, no en veuen ni els motius ni les implicacions i ho fan sota la pressió dels lobbies. Nosaltres estem convençuts que si, demà, Monsanto arribés a aïllar la molècula eficaç dels purins d’ortigues, de consolda, de cua de cavall, de falguera, de ceba, etc., no hi hauria cap problema, en trobaríem els bidons en els centres de jardineria. Però el que no volen acceptar, el que no volen entendre i per a ells és completament incoherent, és l’autonomització de la gent, que les persones siguin lliures d’actuar com ho volen.
També penso que era un doble cop contra la llavor. Hem parlat d’aquestes llavors de poblacions que són endèmiques i no necessiten totes aquelles crosses químiques, però puntualment poden necessitar un petit cop de mà que els aporti de la manera més favorable una senzilla decocció o maceració, un petit saber, una petita astúcia popular que les nostres àvies sabien, que ens han transmès. Avui volen realment cavar una rasa entre les generacions que han sabut, que tenien aquell coneixement a la vegada simple i fonamental, i aquelles on ja ningú té coneixements sinó l’agroindústria i els industrials de la química.
Ens acomiadem d’en Raoul esperant que la seva vinguda i la seva estada aquí permetran també obrir portes en direcció a Catalunya i l’Estat espanyol, ja que aquests temes hi guanyen si multipliquem els contactes.
El panorama legislatiu francès serveix en safata les dificultats
A França, el Catàleg oficial d’espècies i varietats es divideix en dos volums. El Volum I està destinat a espècies conreables en extensiu, mentre que el Volum II agrupa les espècies d’horta. La inscripció en el catàleg d’una varietat és imprescindible per poder-ne comercialitzar la llavor, i no tan sols això, sinó que també és condició ineludible per poder vendre’n els fruits. Així és que, per exemple, si el pebrot de la república no està inscrit en el catàleg, els consumidors no poden trobar-ne al mercat, perquè està prohibit que qualsevol pagès —encara que es faci ell la llavor— en pugui vendre.
El 1997, el Ministeri francès competent en la matèria, va decidir obrir dins el Volum II una llista de llavors “d’aficionats”. Aquest pas continuava sense resoldre el problema de la comercialització, perquè els professionals en quedaven exclosos i, de fet, continuava sent car de complir tots els requisits necessaris per poder arribar a inscriure una varietat: en Raoul Jacquin, en una entrevista a LaNutrition.fr, fixava aquest cost en uns 1.500 euros.
Malgrat aquesta situació, Kokopel•li ha continuat oferint les llavors del seu catàleg —actualment més de 2.000 varietats d’àmbit internacional—, recollides a partir de donacions. El 2004 van començar els problemes amb una inspecció de la Direcció General de la Competència, el Consum i Control de Fraus que els obligà a fer un seguit d’adaptacions. El desembre de 2005 van ser requerits pel Tribunal d’Alès però en van sortir absolts. Malgrat tot, la Direcció General va apel•lar i el següent judici es va celebrar a Nimes el 31 d’octubre. A l’acusació s’hi va afegir l’Associació Nacional Interprofessional de Llavors i el Comitè Tècnic Permanent de la Selecció, que són institucions gestinades a parts iguals per la indústria i per l’Estat. La sentència condemna Dominique Guillet, el president de l’entitat, a pagar 17.130 euros de sanció més altres imports de conceptes com danys i perjudicis que fan que la xifra pràcticament arribi a 20.000 euros. L’associació ja ha anunciat que recurrerà a nivell europeu. Precisament, a mitjans d’abril, l’agència EFE llançava la notícia que la Comissió Europea havia aprovat una proposta que ha de facilitar la venta de llavors de varietats locals sense registrar-les, però amb una limitació quantitativa.
Paral•lelament, un decret del juliol de 2006 del govern francès prohibia tots els productes sanitaris que no tinguessin autorització. El 31 d’agost els inspectors de la Direcció General junt amb els de Protecció de Vegetals i la policia, es presenten a casa d’Eric Petiot —formador en temes de saber fitopopular i coautor del llibre Purin d’orties et compagnie—, se n’emporten la documentació relativa als preparats fitosanitaris i destrueixen els bidons dels productes elaborats que hi troben. A més, li han prohibit ensenyar i divulgar els remeis naturals no homologats i l’han amenaçat amb una multa de 75.000 euros i dos anys de presó, la mateixa pena amb què s’amenaça en Bernard Bertrand, l’editor del llibre. Així i tot, el Ministeri francès que s’ocupa d’aquests temes ha manifestat que no té intenció de prohibir realment la transmissió d’aquest saber popular, però encara està per veure com aniran descabdellant-se els fets.
Font: LaNutrition.fr
Kokopel•li, el llegat de la històrica Terre de Semences
Kokopel•li neix l’any 1999 recollint el llegat de Terre de Semences, societat comercial francesa dedicada a produir i distribuir llavors antigues i de procedència local, produïdes de manera ecològica o segons el mètode biodinàmic. Davant de les dificultats de la legislació francesa, es va optar per fundar l’associació amb la idea que fos una figura més forta, tant jurídicament com financerament i estructural. L’associació té com a un dels objectius fomentar l’ús de varietats autòctones, promoure el coneixement que hi està associat i difondre programes d’educació i d’investigació que hi estiguin relacionats. Actualment té uns 4500 socis, sobretot de França però també d’altres països del món perquè el seu àmbit és internacional. El seu catàleg conté unes 2.000 varietats, un 70% de les quals són d’origen europeu. En Raoul afirma que tenen “si fa no fa tot el que existia a finals del segle XIX a França en hortícoles”. De fet, aquestes són les espècies amb què treballen més, encara que s’interessen també pels cereals d’hivern, el blat de moro i les flors.
Les feines de recuperació i difusió estan íntimament relacionades gràcies a les fires que fan arreu de França —unes 300 per any—, el seu llibre-catàleg “Semences de Kokopelli” i també la seva pàgina web, que després de l’enrenou pels judicis rep més de 1.000 visites diàries. Alguns pagesos o aficionats els donen les seves llavors perquè les conservin i les difonguin i a més l’entitat també intercanvia material amb associacions d’altres països.
http://www.kokopelli.asso.fr
o bé http://www.kokopelli-seed-foundation.com, on trobareu una versió en castellà.
