Regeneració i gestió de la fertilitat del sòl amb l’ús de restes vegetals llenyoses

L’horta és un sistema productiu que necessita quantitats elevades de nutrients i també d’aigua, a més d’una dedicació força intensiva. Un grup de component investigador i pagès –sobretot del Baix Llobregat– s’ha implicat en un projecte demostratiu per aconseguir el creixement dels cultius a partir de recursos locals. L’objectiu: augmentar la sostenibilitat ambiental i reduir feina estalviant la llaurada o fent llaurades estratègiques. L’estratègia: promoure la funcionalitat dels microbis sòl-planta a favor de les plantes. Els primers resultats deixen sobre la taula avantatges i inconvenients per superar, però és clar que és un camí que s’ha de continuar explorant.

Text: Olivier Chantry, Rocío Hernández, Alex Pérez-Ferrer, Marina Pérez-Llorca, Joan Romanyà

Els microbis del sòl viuen sobretot dels exsudats de les arrels i de les restes orgàniques –molt majoritàriament d’origen vegetal– que hi pugui haver al sòl. Aquests materials es caracteritzen per la seva riquesa en carboni, si bé les restes vegetals contenen també una proporció destacable de nutrients, incloent-hi el nitrogen. Partim de la idea bàsica que els materials orgànics rics en carboni estimulen l’activitat microbiana del sòl i que l’activitat microbiana del sòl estimula:

i) el reciclatge dels nutrients retinguts al sòl i la fixació biològica de nitrogen.
ii) la formació d’agregats estables de mides inferiors al centímetre (macroestructura del sòl).

LA INCORPORACIÓ DE RESTES VEGETALS

En sòls agrícoles, típicament empobrits en matèria orgànica, les restes vegetals llenyoses poden ser útils per engegar el funcionament biològic del sistema sòl-planta. Les restes vegetals llenyoses suposen una aportació molt gran de carboni i aportacions moderades –si bé destacables– de nutrients que, en bona part, s’espera que quedin retinguts al sòl. De tota manera aquests nutrients podrien ser utilitzats per les plantes a mitjà-llarg termini.

Cal tenir en compte que els primers temps, després de l’aplicació de les restes vegetals llenyoses, l’elevada disponibilitat de carboni estimularà l’activitat microbiana i la seva demanda de nutrients, fet que anirà en detriment de la disponibilitat de nutrients per part de les plantes. En aquestes condicions s’espera una estimulació de processos biològics que mobilitzin els nutrients retinguts al sòl i que, a més, afavoreixin la fixació biològica de nitrogen, tant la lliure, com l’associada als conreus fixadors. En general es pensa que tant la fixació biològica de nitrogen com la mobilització de nutrients retinguts al sòl és més elevada en situacions de moderada disponibilitat de nutrients.

L’estimulació de la bioformació de macroagregats seria també un fet destacable derivat de l’aplicació de restes vegetals llenyoses que facilitaria l’arrelament de les plantes. Al mateix temps suposa una aportació de carboni al sòl que retroalimenta el sistema i estabilitza els macroagregats.

LA NO LLAURADA

La no llaurada afavoreix el manteniment dels macroagregats i la construcció dels hàbitats naturals per als organismes del sòl que contribueixen a la seva descompactació, la infiltració de l’aigua i la reducció de l’erosió. En la descompactació del sòl hi contribueixen tant els microbis del sòl com organismes de mida més gran, com ara els cucs de terra i altra fauna amb activitat excavadora. La no llaurada, a més, redueix el temps necessari dedicat a la preparació del sòl amb les corresponents implicacions en els costos de gestió de la finca.

Quan es deixa de llaurar un sòl s’entra en un període de transició en què la recuperació de l’hàbitat natural es dona de manera lenta. Per aquest motiu els beneficis de la no llaurada es veuen sobretot a mitjà o llarg termini i es concentren en els primers centímetres de sòl. Cal dir que aquest fet sovint comporta una minva de la producció en les finques que es troben en transició.

El projecte Regensol, per tal d’obtenir els beneficis de la no llaurada a curt termini, proposa una aplicació massiva de restes de poda inicial en els primers vint centímetres de sòl. D’aquesta manera els beneficis de la no llaurada s’obtindran de manera ràpida i en un bon gruix del sòl superficial. Finalment, cal dir que per poder regenerar la terra sense deixar de ser productius cal l’ajut de plantes fixadores de nitrogen. En concret, el projecte Regensol es planteja els següents objectius:

1. Regenerar ràpidament els primers vint centímetres de sòl a partir de la incorporació massiva inicial de restes de poda amb la fresadora en combinació amb el cultiu del moniato, una planta fixadora de nitrogen.

2. Demostrar la possibilitat de fer horticultura competitiva sense aportacions de fertilitzants comercials.

Actualment, l’objectiu 1 es testa en una superfície d’1,75 hectàrees mentre que l’objectiu 2 es testa en 0,5 hectàrea.

METODOLOGIA DE CAMP

Obtenció de les restes de poda

En el cas del projecte Regensol, les restes de poda s’han obtingut majoritàriament d’una planta de compostatge que en tenia d’excedentàries, si bé en alguns casos se n’han obtingut també de comercials o dels municipis de la zona. Només en una de les finques es va poder obtenir la poda del manteniment de l’arbratge municipal sense intermediaris. També en algun cas el mateix pagès ha produït les restes de poda a partir dels arbres de la mateixa explotació o en zones veïnes amb conreus arboris.

Els beneficis de la no llaurada es veuen sobretot a mitjà o llarg termini i es concentren en els primers centímetres de sòl

Una altra opció serien els materials llenyosos provinents d’estassades forestals. El brancam de la fusta de pi també es considera apte. En proves prèvies dutes a terme en hortes del Baix Llobregat o del Maresme, la fusta de pi no ha mostrat cap efecte negatiu. Abans de la seva aplicació al sòl, convé que tots aquests materials estiguin triturats. Una possibilitat és triturar-los en la mateixa finca. Per tal d’evitar problemes amb la maquinària agrícola, es considera que la mida de les restes de poda ha de ser inferior a quinze centímetres de llargada. Es desaconsella l’ús de fusta de palmera.

Costa molt de triturar i interfereix molt en la maquinària.

L’aplicació massiva de restes vegetals llenyoses com a inici d’un període de no llaurada

La taxa d’aplicació de les restes de poda recomanada per iniciar la regeneració d’un sòl oscil·la entre 10 i 15 quilos/m2. En la majoria de les parcel·les, les restes de poda s’han escampat amb un remolc escampador de fems. També s’ha utilitzat una pala posterior i un remolc per escampar les restes. Abans de l’escampada, les restes de la recollida municipal o de la producció pròpia s’amunteguen en piles.

Després s’han incorporat al sòl amb fresadora, aproximadament en els primers vint centímetres de sòl. En alguns casos s’ha fet també a petita escala amb la fresadora de motocultor. La grada de discos pot ajudar a incorporar les restes de poda en el cas que siguin molt grolleres. Aquest procediment les incorpora a menor profunditat.

La implantació del cultiu del moniato

Un cop incorporades les restes de poda, si es vol, es poden aixecar els solcs o bancals a les distàncies establertes pel pagès de la manera que siguin més favorables per al maneig del cultiu i segons la tipologia de reg, birbada i segons les eines disponibles per a la collita. Si el reg es fa gota a gota o per aspersió també es pot fer sense solcs. A continuació es procedeix a la plantació de l’esqueix del moniato, que consisteix en un tros de tija amb dues o tres fulles. El marc de plantació ha estat variable, però s’ha tendit a plantar una planta per cada trenta centímetres de longitud en files de setanta-cinc centímetres de separació.

La principal varietat de moniato conreada ha estat la Beauregard, de color carabassa, que és la que s’ha anat conreant els últims anys al Baix Llobregat.

Agricultors implicats

Les proves s’han dut a terme en dotze camps que cobreixen una diversitat de textures i de riqueses inicials de matèria orgànica. Si bé el projecte Regensol compta amb divuit agricultors implicats, només s’ha fet el seguiment de dotze. La majoria d’aquests se situen al Baix Llobregat, encara que també hi ha alguns camps a l’Anoia, al Bages i al Maresme.

Convé destacar que la majoria dels agricultors van triar els sòls de les parcel·les que tenien en pitjors condicions per implementar el projecte. D’aquesta manera s’espera millorar els sòls de manera ràpida i sense perdre producció. S’ha fet un mostreig inicial del sòl a totes les parcel·les i s’ha pres mostra del planter per a l’anàlisi inicial de nutrients i d’isòtops de nitrogen en fulla per determinar la fixació de nitrogen. En cada parcel·la s’ha deixat una zona sense aplicar restes de poda.

RESULTATS DE CAMP

Implantació i creixement del cultiu

Les baixes temperatures, la reduïda disponibilitat i salinitat de l’aigua i el mal estat dels esqueixos poden dificultar-ne la implantació. El moniato s’ha implantat bé, amb menys d’un 10% de baixes, en tres finques. A la resta de finques la quantitat de baixes d’implantació ha estat entre el 20 i el 30%. El creixement de les plantes després de la implantació és més ràpid en les zones on no hi ha poda. Aquesta diferència de creixement acostuma a desaparèixer en estadis posteriors. Set de les dotze parcel·les presenten un creixement normal. A la resta de parcel·les han crescut de manera desigual a causa de problemes amb el reg o a l’excés de plantes arvenses.

En relació amb les labors culturals d’implantació, hem constatat que es requereix més temps per fer la plantació en la zona amb poda que en la zona sense poda. Les restes vegetals dificulten la plantació i alenteixen la feina de plantar.
El creixement de comunitats fúngiques després de la incorporació de les restes vegetals llenyoses és comuna en totes les parcel·les.

Consideracions sobre l’aspecte del conreu segons varietat

La varietat Beauregard, que ha estat la que s’ha plantat de manera majoritària, és la que s’ha adaptat més bé, juntament amb la varietat O’Henry, no tan coneguda. La formació dels moniatos arriba a ambdues en el mateix moment.

Descripció de les arvenses acompanyants, mètodes de control si n’hi ha, i contribució de les restes de poda en la seva composició i abundància. En general podem dir que les restes de poda han fet disminuir l’herbada en la majoria de casos. De tota manera no sempre ha estat així. En els casos on les dosis de poda han estat elevades (cap a 15 quilos/m2) és on s’ha observat la disminució més important en infestació d’arvenses, sobretot en els primers estadis de desenvolupament del cultiu.

En els llocs sense poda hi ha abundància de blets (Chenopodium i Amaranthus) mentre que en els espais amb poda hi ha moltes menys herbes anuals: hi destaquen herbes vivaces com la jonça, el gram i la corretjola, aquesta última de la mateixa família que el moniato. Tot i que aquestes plantes també surten en els controls sense poda, allà queden més ofegades per les arvenses anuals. Cal dir que en tres de les parcel·les no s’ha pogut fer front al creixement desmesurat de les plantes arvenses (sobretot gram), que ha acabat ofegant el creixement del moniato.

El control de la flora arvense s’ha fet principalment de manera manual, combinat amb el pas de maquinària. La mitjana d’escatada manual per a 1.000 m2 és d’unes 25 hores, a més d’una hora de passada de tractor o motoaixada. Enguany només en una de les finques s’ha utilitzat malla antiherba per al control de la flora arvense. Els resultats de la malla antiherba són generalment bons, i aconsegueixen reduir les labors de desherbatge en un 75%.

El reg

Encara que en algunes finques s’ha observat que l’aplicació de restes de poda redueix l’estrès hídric, el cultiu del moniato –amb o sense poda– requereix regs freqüents i abundants des de la seva implantació i fins un parell de setmanes abans de la collita. El subministrament de restes vegetals llenyoses permet una acumulació més elevada d’aigua, però no evita la necessitat de reg periòdic per a un correcte desenvolupament del cultiu.

Així, cinc de les parcel·les han tingut reg deficitari durant períodes de quinze dies que ha comportat una reducció del creixement vegetatiu, un retard de l’arrelament i fins i tot la mort de les plantes que no estaven ben implantades.
S’han utilitzat diverses tècniques de reg sense poder determinar quina és la millor per al cultiu. En el cas del reg per inundació, els regs es van fer una vegada a la setmana. Les finques amb reg gota a gota han anat canviant la freqüència i durada del reg a mesura que el cultiu es desenvolupava, i en l’últim estadi s’ha regat una hora i mitja al dia.

El reg per aspersió s’ha utilitzat en dues parcel·les i el resultat ha estat bo en tots dos casos.

Observacions sobre l’aspecte de les fulles i problemes fitosanitaris

Mentre s’esperen els resultats de les anàlisis de fulla, pel que fa a l’aspecte visual de les fulles en general no s’observen deficiències nutricionals en el cultiu amb poda o sense.

L’activitat microbiana del sòl estimula el reciclatge dels nutrients retinguts al sòl, la fixació biològica de nitrogen i la formació d’agregats estables

No s’han fet aplicacions de fitosanitaris en cap finca i de fet no s’han observat problemes fitosanitaris rellevants. El principal problema destacat pels agricultors està relacionat amb els rosegadors i els senglars. Pel que fa a les plagues, les principals afectacions que podrien repercutir en el rendiment s’han observat tant en zones amb poda com en les zones sense poda i consisteixen en Agriotes. Aquesta plaga apareix només en els casos en què ja era present a la finca. A final de cultiu és habitual la presència d’erugues defoliadores dels gèneres Spodoptera, Helicoverpa i Plusia, que no afecten la producció final però que s’han de controlar per evitar l’expansió d’aquestes plagues cap a altres cultius.

Mesures en curs (producció, nutrició mineral del moniato, fixació biològica de nitrogen)

S’han elaborat protocols de treball i de recollida de dades per a l’avaluació dels paràmetres tècnics i econòmics i per a la realització del document de preguntes més freqüents i la guia metodològica de transició a l’horta sense llaurada. S’ha iniciat la presa de dades tecnicoeconòmiques del procés de preparació de la terra i de plantació.

S’han agafat mostres de sòl de les parcel·les implicades tant abans de la incorporació com després del cultiu amb l’objectiu de completar la caracterització de la metodologia de regeneració del sòl i determinar les recomanacions necessàries segons la tipologia de sòl i material vegetal llenyós disponible. També s’han agafat mostres de fulles de moniato i de plantes arvenses per valorar la nutrició de la planta, l’estrès hídric i la fixació biològica de nitrogen.

En l’actualitat s’està valorant el rendiment del cultiu segons tractament i varietat per poder-los integrar a la valoració tècnica i econòmica.

PERSPECTIVES DE FUTUR

Encara que alguns agricultors i projectes han obtingut les restes vegetals pel seu compte, el principal repte ha estat obtenir-ne de proximitat i també resoldre els problemes administratius. Amb aquesta intenció s’han fet els primers passos per a l’elaboració d’un conveni de col·laboració entre els ajuntaments dels municipis implicats, el Parc Agrari del Baix Llobregat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en què es continuarà treballant amb l’ajut de la Comissió de Participació i la col·laboració de l’Agència de Residus de Catalunya. De fet, aconseguir el material a baix cost és un requisit essencial per a la viabilitat econòmica de la metodologia. Cada zona caldrà que s’adapti a les possibilitats que li ofereixi l’entorn.

La gestió de la fertilitat en els conreus posteriors al moniato és un dels temes que queden sobre la taula. Es preveu que després dels primers quatre mesos coincidents amb el període anual de temperatures més altes, les restes de poda recentment incorporades ja hauran evolucionat força i, per tant, després del moniato ja es podria continuar amb el conreu que es cregui més convenient. De tota manera, per assegurar la bona disponibilitat de nutrients es pot pensar a plantar lleguminoses després del moniato. Al cap d’un any després de l’aplicació massiva de les restes de poda es preveu continuar aportant nutrients i carboni en superfície en forma de restes de poda, seguint el model d’aplicació d’un encoixinament o mulching. D’aquesta manera s’obtenen a la vegada els beneficis de la no llaurada i es mantenen els nivells elevats de matèria orgànica en el primer pam de sòl al llarg del temps.

Un dels problemes que queda per resoldre és el control de les arvenses. Si bé les restes de poda atenuen l’entrada de les arvenses anuals, no ho fan amb les arvenses perennes. Aconseguir el control d’aquestes plantes és molt important per poder mantenir el règim de no llaurada en les terres regenerades amb la incorporació de les restes de poda. A hores d’ara, una possibilitat per al control d’arvenses sense llaurar és l’ús de cobertes de plàstics o d’altres materials opacs biodegradables.

• La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
• Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
• Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://bit.ly/92iquiosc
• O compra’l en format paper a https://bit.ly/92botiga
• També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/