Llavora és un projecte agroalimentari que integra les diferents baules necessàries perquè un aliment de porcí ecològic arribi a la taula: des de la producció agrícola de l’aliment dels animals, fins a l’obrador i la distribució. No és un fet casual ni una sort: és la materialització de la voluntat que, allò que anomenem aliment de quilòmetre zero, ho sigui de principi a fi, implicant i dinamitzant l’economia i els agents locals amb un esforç que els seus impulsors, el Pino Delàs i el Lluís Vila, reconeixen que no és reproduïble.
Text i Imatges: Alba Gros.
En Pino Delàs i en Lluís Vila sembla que fan un bon tàndem. Tots dos van engegar, el 2006, una granja de porcí ecològic a Ventalló (Empordà). En Pino, que és politòleg de formació, va estar treballant de tècnic sindicalista agrari i ara veu la situació des del centre mateix, perquè és ell qui s’ocupa de portar el dia a dia de la granja. En Lluís és veterinari i enginyer agrònom, i durant anys va estar combinant la gestió de la granja i la realització de les fórmules alimentàries amb la seva feina com a tècnic i dinamitzador de producció agrària ecològica al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, feina que va deixar fa un any, aproximadament, per dedicar-se a una altra empresa.
Llavora és una granja petita i és de cicle tancat. El nom ‘Llavora’ és el que s’utilitza per designar les truges petites que quedaran per reposició. Ara tenen només 40 truges i els seus garrins, i menen 17 hectàrees de camps en cultius extensius per contribuir a fer l’alimentació dels animals. Malgrat la modesta mida, el cert és que la seva activitat ha tingut un impacte directe en l’economia agroalimentària local, tant pel que fa a l’agricultura com a la indústria de transformació que hi està vinculada.
La raó és la tossuderia dels seus impulsors. Tant en Pino com en Lluís tenien clar que volien un projecte de proximitat de principi a fi. I això comportava ,d’una banda, aconseguir matèria primera de la rodalia per a l’alimentació i, d’altra banda, poder utilitzar les infraestructures de transformació càrnia de l’Empordà: “No hi ha ramaderia de proximitat sense agricultura de proximitat. I no hi ha carn de proximitat sense indústria local”, afirma en Pino.
Recompondre la xarxa
Per fer-ho una realitat han hagut d’obrir altres fronts a més del dia a dia de la granja: teixir una xarxa de confiança amb altra pagesia de Girona per poder comprar més matèria primera per fer el menjar; recuperar el molí del poble que estava en desús per moldre el gra; i reinventar i assegurar la viabilitat de l’escorxador municipal d’Armentera. Més enllà d’aquests tres pilars, encara n’hi ha d’altres: elaboració en un obrador també local i distribució a través de La Diligència, una cooperativa de transport agroecològic.
“Els costos ambientals de la producció de pinso no els assumeix ni la indústria convencional ni l’ecològica”
Una de les primeres batalles que van endegar plegats va ser la recuperació de l’escorxador d’Armentera, que es va fer popular gràcies a una campanya de microfinançament que va donar la volta a tot Catalunya. Quan ells s’hi van començar a implicar, l’escorxador estava endeutat i “els socis extenuats”. Sense aquesta infraestructura s’haurien vist obligats a desplaçar-se fins a Ripoll per al sacrifici: “Quin sentit tindria fer la producció local per després carregar-te la fase final?”, qüestionen.
Quan el llop ensenya les orelles
En Pino Delàs i en Lluís Vila formen part de l’Associació de Productors i Elaboradors Ecològics de Girona. Gràcies a la xarxa de tots els operadors que en formen part, poden trobar i comprar matèries primeres a preu de gran productor. I no només això, també els ofereix avantatges financers. D’aquesta manera, supleixen la falta de terra que necessitarien per poder cultivar tot l’aliment, que serien unes 120 hectàrees segons el càlcul que han fet. Per en Pino, haver de comprar gra i farratge a fora no suposa cap problema: “L’autosuficiència en explotacions agrícoles està sobrevalorada. En realitat, qualsevol empresa depèn de molts altres agents econòmics”. Però aquest estiu, les condicions meteorològiques han fet que en Pino i en Lluís veiessin les orelles del llop.
En ramaderia d’animals monogàstrics com aviram i porcí, la inclusió de la soja aconsegueix maximitzar la conversió de quilos menjats a quilos de canal produïts. Però la soja no entra en la fórmula d’aliment de proximitat per a Llavora, perquè majoritàriament arriba d’ultramar. El favó i el pèsol són bones alternatives per cobrir aquesta part proteica de la dieta dels porcs i és el que habitualment utilitzen a la granja, juntament amb la userda. Però aquest any, les baixes produccions a causa de la sequera han fet que no hagin pogut comprar tot l’aliment a la vora “perquè qui ha fet favó o pèsol se l’ha quedat”. I és que a Catalunya hi ha poca superfície dedicada a aquests cultius, tant en producció convencional com ecològica: “Perquè són més difícils i no es venen tan fàcilment”, aclareix en Pino, i confessa que “ha estat un terrabastall per a nosaltres”.
En realitat, es torna a posar sobre la taula l’eterna contradicció entre cultivar per engreixar la ramaderia o bé cultivar per alimentar les persones directament. I en aquesta discussió cal diferenciar entre el bestiar remugant, amb possibilitat de gestió extensiva basada sobretot en pasturatge; i bestiar monogàstric, on la superfície de pastura hauria de ser tan gran per a un maneig extensiu eficient, que és inviable a la pràctica. Porcs, gallines i pollastres, monogàstrics per excel·lència de la ramaderia catalana, mengen molt de gra com nosaltres. Però també hi hauria una alternativa per cobrir part de la seva dieta, i a Llavora la utilitzen malgrat les dificultats que això suposa: l’aprofitament de subproductes alimentaris.
Aprofitar-ho tot
Tradicionalment, als porcs de la casa se’ls donava la calderada feta amb tot allò que no es podia aprofitar per menjar a taula o que no es considerava profitós. Per què no aprofitar subproductes per cobrir una part -ni que sigui mínima- de la dieta dels porcs a la granja? En Lluís i en Pino se les han enginyat per aprofitar dues matèries: el xerigot d’una granja propera, i el bagàs, que és el que queda de la utilització de l’ordi per a l’elaboració de cervesa.
Potser podrien aprofitar altres subproductes de la indústria agroalimentària, però per fer-ho de manera eficient, sense comportar una petjada de carboni encara més important, el circuit d’aprofitament hauria d’estar organitzat i optimitzat. I, d’altra banda, els subproductes haurien de ser d’empreses d’alimentació ecològica. A més, “són matèries poc estables, les hem de recollir setmanalment, vol dir compromís i sacrifici i això impedeix que pràctiques com aquesta s’estenguin”, es lamenta en Pino.
El xerigot i el bagàs formen part dels ingredients que s’utilitzen en les diferents fases de vida dels animals a la seva granja. “Com més ingredients facis servir, més diversificada és la dieta i més fàcilment pots suplir les possibles mancances per la qualitat de les matèries”. És habitual que en les granges de porc facin ús de diferents fórmules de pinso per a les truges gestants, les lactants, en el deslletament dels garrins, en fase de creixement o per als porcs en fase d’engreix. A Llavora necessiten simplificar per optimitzar la gestió de les sitges i de la producció en general. Per això només utilitzen dos pinsos diferents. Un per a les truges gestants i per als porcs a finals d’engreix; i un altre per a truges lactants i porcs d’engreix en fase de creixement. Cap dels dos pinsos són els òptims per als animals, però són prou bons per a cobrir les seves necessitats. I si prescindir de la soja grava l’índex de conversió, reduir les fórmules disponibles a només dues “perjudica l’índex de conversió una altra vegada; però creiem que la ramaderia s’ha de relocalitzar, també per al vessant agrícola”.
Una experiència no reproduïble
En Lluís i el Pino reconeixen que la seva, és una granja i un projecte que no es pot copiar fàcilment: “No podem demanar a la pagesia que faci el mateix que nosaltres; tot el que hem fet és a contracorrent: criar una raça rústica; producció ecològica sense referents (qui t’ho explica?); recuperar un molí de pinso i un escorxador proper; implicar-nos en una cooperativa de distribució i logística local com és La Diligència; dissenyar i assumir les proves d’utilització d’envasos biocompostables, fer xarxa amb altres pagesos perquè ens facin el menjar…”. I encara afegeixen: “La gent professional entén el missatge, però amb la potència que té el sector porcí, ningú s’hi llença”.
No és tan sols que no es repliquin experiències de producció agroalimentària de proximitat que impliquin altres agents del territori, sinó que el cens de granges de producció porcina ecològica pràcticament s’ha estancat. Segons dades del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica, l’any 2021 hi havia 20 granges i el 2022 n’hi havia 21. Un sector minúscul comparat amb el sector convencional.
Segons en Lluís Vila, l’estancament en aquesta orientació productiva es deu sobretot a dos punts: una inversió de lent retorn perquè passen dos anys de l’entrada de les primeres mares a la venda dels primers porcs; i una normativa que està adaptada al porcí convencional i que acaba afectant la producció ecològica, per exemple marcant distàncies entre granges, o plans municipals que no admeten noves granges ni que siguin ecològiques.
Ells van iniciar el projecte el 2017 i fins al 2019 no van fer la primera venda. Van aprofitar les naus d’una explotació porcina convencional de 700 truges que no ocupava ni mitja jornada laboral d’una persona. Ara, la feina per tenir cura de les 40 truges i els seus garrins ocupa dues jornades laborals. “Més bestiar no és necessàriament més treball”, confirma en Pino.
Per arribar fins aquí, a Llavora han hagut de viure alguna crisi. Abans el pes requeia totalment sobre d’ell i la dedicació sobrepassava el que era sostenible per al benestar personal i familiar. La solució va ser ampliar la granja, agafar més truges per poder establir una organització una mica més gran on el pes de les responsabilitats quedés repartit entre diverses persones i augmentés el grau de resiliència: “És que 1+1+1 no és 3, és 111!” explica el Pino.
Ara continuen en aquesta fase de creixement amb la idea d’arribar a 50 truges, amb la confiança que la sequera remetrà i tornaran els camps tornaran als rendiments habituals. Malgrat tot, en Pino i en Lluís no neden pas en l’optimisme: “S’acabarà imposant l’agricultura de l’aigua, tinguis el model que tinguis”.
- La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
- Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
- Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://bit.ly/92iquiosc
- O compra’l en format paper a https://bit.ly/92botiga
- També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
