Lo Vilot és una cerveseria excepcional en molts sentits. Arribem a Almacelles, al Segrià, i la Quiònia Pujol ens introdueix a un projecte que durant els últims vuit anys ha anat creixent amb molta cura, molta dedicació i, sobretot, molta consciència. Ens explica que la convicció de cuinar amb productes ecològics els va empènyer a produir-los, ja que no en trobaven de proximitat. També ens fascina el grau d’autogestió de l’empresa, quan ens revela que gran part de la maquinària és de fabricació pròpia. El secret? L’Òscar Mogilnicki, el seu company i soci de la cooperativa, és enginyer. Més tard, baixem a la granja i veiem la coherència de tot el projecte amb els nostres propis ulls.
Text i imatges: Joan Sans Narbona. Imatges: Xavier Coma
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/numero/87
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/609-revista-agrocultura-num-86-hivern-2021-22.html
També et pots subscriure en format paper
La història que hi ha darrere la creació de Lo Vilot és un tant peculiar i digna de ser contada. La Quiònia Pujol i l’Òscar Mogilnicki es van conèixer fent parapent. Ella era jove agricultora a la finca familiar d’Almacelles i ell treballava d’enginyer industrial. Curiosament, a la Quiònia no li agradava el que la majoria de gent aquí entén per cervesa. No va ser fins que va marxar d’Erasmus a Alemanya que no va trobar el seu estil: les cerveses de blat, que aquí no es produïen.
De fet, hi ha més de 150 estils de cervesa i aquí només en bevem un. Resulta que la cervesa típica és una Lagger tipus Pilsner. “Si no t’agrada aquesta, creus que no t’agrada la cervesa. Quan algú ve a fer un tast i em diu que no li agrada la cervesa li dic: tu tranquil, a mi tampoc”, declara la Quiònia rient. Segur que tot són cares de sorpresa a l’altra banda.
Un temps més endavant, l’Òscar es va lesionar en un accident de parapent i va haver de fer repòs durant uns mesos. Amb el seu esperit inquiet i amb el desig d’aprofitar l’ocasió, es va decidir a fer cervesa. Però no la de sempre, sinó de blat, per a que la Quiònia en tingués per a beure. I no pas poca, en lots de cent litres! “Fem-ne abundant i, si en sobra, ja repartirem”, devia pensar.
El resultat va ser un èxit i, quan la recepta va quedar consolidada, van tenir la idea de fer-la amb productes ecològics. Feia anys que compraven sempre el màxim d’aliments ecològics i de més proximitat possible, així que tenia tot el sentit del món fer-ho ara també. Però el mercat no estava preparat per a la seva idea i no trobaven ni malta ni llúpol ecològics produïts localment: “Els pocs materials que trobàvem ecològics eren cars i venien de molt lluny. Per tant, el terme ecològic perdia tot el sentit”.
Aquí, dos i dos van fer quatre i es van posar a produir ordi cerveser en un dels camps. També van comprar dues plantes de llúpol, que l’any següent van esqueixar en dues-centes, i el següent en mil cinc-centes… I va ser així, progressivament, sense un destí massa clar més enllà de la passió que sentien, que es va anar conformant Lo Vilot: una granja cervesera ecològica.
PROXIMITAT CONTRA TOT PRONÒSTIC
Una de les contradiccions del mercat que més indigna a la Quiònia és la del duet ordi-malta. Un cop es fa la collita de l’ordi a principis de juny, aquest s’ha de maltejar; és a dir, s’ha de provocar la germinació del gra per extreure’n els sucres i activar-ne els enzims. A Lleida es produeix molt ordi cerveser però no es pot aconseguir malta local, s’ha d’anar a buscar a l’estranger. Això es deu a que molt ordi produït aquí se’n va a Alemanya a maltejar-se i torna com a ‘malta alemanya’. (…)
