Males herbes, herbes silvestres, herbes adventícies o herbes espontànies són alguns dels noms que reben. Més enllà de la nosa que puguin fer quan surten als camps, als seus rodals o als horts, podem aprendre a treure’n alguna utilitat.

Per Lluís Borrell i Marc Talavera. Col·lectiu Eixarcolant i Universitat de Barcelona. @eixarcolant

La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/85
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/595-revista-agrocultura-num-85-tardor-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

L’ORENGA
Nom científic: Origanum vulgare (Família labiades)
Noms populars:orenga, oregan, marduix bord

DESCRIPCIÓ:
Es tracta d’una espècie de la família de les labiades de tipus perenne però que renova cada any la part aèria, s’asseca després de la floració i fructificació i torna a rebrotar entre l’hivern i principis de primavera. Les fulles, d’aproximadament dos centímetres d’amplada i quatre de llargada i disposició oposada –surten de dos en dos–, tenen forma entre ovalada i triangular, amb els marges enters i arrodonits, i presenten una lleu pil·lositat. Les flors, agrupades als extrems de les tiges i de les ramificacions, tenen un calze de color vinós i una corol·la de color rosa clar, generant una combinació cromàtica molt característica. S’utilitzen tant les fulles com les flors.

AMBIENT:
L’orenga creix en ambients oberts però amb certa afinitat forestal. És freqüent en vorades de bosc i clarianes, però també en herbassars, brolles, conreus abandonats, i pastures més aviat seques. El fet de ser present des de nivell del mar fins als 1.700 metres d’altitud, fa que els ambients on creix siguin d’allò més diversos.  A la terra baixa creixerà en zones relativament humides i amb sòls ben desenvolupats, mentre que al Pirineu és present sobretot en zones assolellades i relativament seques. I entremig, tots els escenaris de transició que us imagineu.

GESTIÓ I CULTIU:
El mètode de multiplicació més fàcil consisteix en agafar, entre desembre i març, un brot que inclogui també un tros de rel que, un cop plantat, agafarà amb facilitat. Com més elevada sigui la proporció de rel en relació als brots, més fàcil serà l’arrelament. Els primers dies convé regar de forma abundant. També en podem sembrar les llavors, a finals de tardor o d’hivern. Germinen amb facilitat, si bé el creixement dels individus el primer any serà menor si partim de llavor que no pas si partim d’esqueix. Un cop instaurat el cultiu, només caldrà que, quan l’orenga estigui seca (a causa del fred o a la calor), seguem per afavorir el rebrot.

USOS I COMPOSICIÓ NUTRICIONAL:
Generalment l’orenga es recull quan està florit, i se n’aprofiten tant les fulles com les flors, molt apreciades com a condiment, amb una aroma inconfusible. Marida molt bé amb tomàquet, pastes, pans i salses, i també és interessantissima per a les carns, tant pels guisats de fer xup -xup, com per a les coccions al forn.
L’oli essencial d’orenga té activitat antibacteriana, fins i tot contra alguns bacteris que presenten resistència a antibiòtics, gràcies als seus compostos volàtils, formats principalment per timoquinona. Aquests compostos volàtils atorguen també l’aroma a l’orenga. A més, els fenols i flavonoides que conté son responsables del seu efecte antioxidant.

EL CRESPINELL
Nom científic: Sedum sediforme (família crassulàcies)
Noms populars: raïm de pastor, crespinell gros, arròs bord, arròs de pardal, raïm de pobre.

DESCRIPCIÓ:
Es tracta d’una espècie suculenta de la família de les crassulàcies que pot arribar als 30 centímetres d’alçada. Les seves fulles, que emmagatzemen aigua, són carnoses i oblongues, de color glauc. A l’estiu, entre juliol i agost, realitza la floració, formant inflorescències amb flors de color groc blanquinós de cinc pètals. Es diferencia d’altres espècies del mateix gènere perquè les fulles acaben en punxa. A sud del País Valencià hi creix la varietat dianium, de fulles més amples i molt apreciada a la zona per consumir envinagrada com a aperitiu, on rep el nom de raïm de pastor.

AMBIENT I CICLE:
Creix en sòls secs i assolellats, en indrets pobres on la major part d’espècies no poden sobreviure. La trobem des del nivell del mar fins als 1700 metres d’altitud. És molt abundant en teulades, i en qualsevol superfície amb una mínima capa de grava o sòl. Extraordinàriament resistent a la sequera, i ben adaptada a sòls inestables, gràcies a la seva capacitat de multiplicació vegetativa, ja que qualsevol fragment de tija arrela amb facilitat.

GESTIÓ I CULTIU:
Per tal de cultivar-la, el més recomanable és multiplicar-la vegetativament, a partir d’un fragment de tija. Tant si conté un fragment de rels com si és simplement un tros de tija, arrelarà amb molta facilitat en qualsevol substrat amb una mica de terra, poca. Inicialment la regarem una mica per tal que arreli, i després ja no haurem de fer pràcticament res més, llevat d’eliminar la competència d’altres espècies si és que hem escollit un indret massa fèrtil i humit per al cultiu. És extremadament resistent a la sequera, però és relativament sensible al trepig.

USOS I COMPOSICIÓ NUTRICIONAL:
Tradicionalment s’ha consumit envinagrada, com a aperitiu. Cal escollir els brots més tendres i de fulles més grans, i sobretot recollir-la en un moment que no hi hagi sequera, per tal que les fulles estiguin turgents i siguin ben tendres. Com més ben hidratades estiguin, més suau serà el seu gust, que en termes generals és acre –entre amarg i aspre– i té un punt àcid.
En termes nutricionals destaca pel seu alt contingut en minerals, sobretot en calci (>8000mg/100g) i potassi (>1400mg/100gr), però també en magnesi, ferro i zinc. També conté nivells elevats de fenols i presenta una alta capacitat antioxidant.

RECEPTA AMB CRESPINELL

Amanida de tomàquets, formatge de cabra i crespinell

Les fulles del Sedum sediforme són comestibles, tan crues com envinagrades o cuites com a verdura (millor al vapor). Així mateix, les seves flors també s’afegeixen en algunes ratafies casolanes i s’usen per adobar olives.
Gastronòmicament, les seves fulles pesenten alts nivells de ferro, magnesi, sodi i potassi en forma de sals (clorurs, fosfats…), que fa que els seus liquats presentin bones qualitats rehidratants.

Ingredients per a quatre persones:
De 4 a 6 tomàquets al gust (jugant amb els colors: cor de bou, negre o Kumato, rosa de Barbastre, tomàquets tipus cirerols, (millor de colors variegats)…
Formatge de cabra, tallat a daus
Un grapat de fulles de Sedum sediforme.
Sal, oli i vinagre al gust

Elaboració:
Segons el tipus de tomàquets escollits, potser caldrà començar per treure la pell (ja sigui escaldant-los després de fer un tall en creu i refredant-los immediatament) o usant un pelador de pells fines.
Talleu els tomàquets de la manera que considereu més artística. Els més grossos a rodelles, els mitjans a daus i els cirerols per la meitat, per exemple.
Disposeu les rodelles als fons de la safata, els daus al damunt i els cirerols al voltant del plat.
Afegiu els daus de formatge de cabra.
Repartiu unes quantes fulles de crespinell al damunt, que pel seu punt astringent actuaran com a tàperes envinagrades. Per suavitzar-ne el gust podeu escaldar-les abans.
Amaniu al gust i serviu. (Si hi afegiu unes fulles picades d’alfàbrega, l’èxit està assegurat!). ✿