A la comarca del Lluçanès, una comunitat intencional fa anys que tira endavant una finca sota criteris de permacultura. El seu és un exemple important perquè, més enllà de fer-la demostrativa, com tantes altres en aquest sistema, també l’han volguda productiva, i ho han aconseguit.
Per Alba Gros. Imatges de Neus Vinyals.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/
El seu primer embaràs va portar-li al cap un “rebombori mental”: no volia pujar el seu futur fill o filla al mig de la urbs barcelonina. L’Ariadna Tremoleda, valenta, tal i com es veu amb els seus gestos i el seu parlar, ho va compartir amb la seva parella i de seguida que van poder van fugir cap a Breda, la seva primera estació. Volien altres sensacions, de les quals la fantàstica capital catalana era òrfena.
Com tanta altra gent que n’ha marxat, segurament volien més silenci, menys gent, més aire net i més contacte amb la natura. En Sergi Caballero, el futur pare, s’havia deixat convèncer ràpidament, probablement perquè enmig de la seva feina en el món publicitari, amb la gestió d’una empresa amb dotze treballadors, intuïa que hi havia molts més horitzons a descobrir. En Sergi personifica la inquietud de l’inquiet, la passió de l’apassionat, l’empenta de l’emprenedor.
I així, amb el temps, l’un i l’altre, qui sap si impulsats més pel seny o més per la rauxa, inspirats segur pel Santi Soto i el Vergel de las Hadas –confessat sense tortura–, van acabar marxant també de Breda, on havien començat les seves primeres passes en el món de la permacultura.
“Quan vam marxar de la finca del Santi i l’Adalú vaig demanar al Sergi que parés el cotxe; ens vam mirar i els dos vam estar d’acord: no podíem tornar allà d’on havíem vingut”, explica l’Ariadna. Ella portava a les espatlles la lluita dels moviments socials, però havia decidit que “no volia més anti… sinó construir una alternativa”.
El somni es va concretar a Sant Martí d’Albars, a Mas Les Vinyes, a la comarca natural del Lluçanès. Es troben a 700 metres d’altitud, en un indret amb una pluviometria variable que algun any els ha deixat tan sols 380 litres per metre quadrat i d’altres, 900 litres per metre quadrat. Els acull una finca amb diferents edificis apinyats i una extensió de 25 hectàrees entre bosc i camps de cultiu. No hi van arribar sols. “Teníem molt clar que un projecte així no tenia sentit moure’l nosaltres sols”. Així que una altra parella s’hi va sumar i va començar la transformació de la finca (…)
