En Natxo Tarrés és conegut sobretot com a integrant del grup musical Gossos, encara
que les seves inquietuds van molt més enllà del món de la música. Des de fa gairebé
10 anys impulsa, junt amb un grup ampli de persones, el projecte Irehom, Institut
de Recerca Holístic de Montserrat que, entre altres, experimenta amb materials de
bioconstrucció i s’ha obert al món de la permacultura. Hem anat a visitar-lo perquè ens
parli de la feina que hi fan i també de la seva perspectiva del món i de la vida.

Text: Alba Gros. Imatges: Isabel Villena

Estem fent l’entrevista a la masia Casassaies, on
des de fa anys hi creix el projecte Irehom. Ens
l’expliques breument?

Irehom surt d’una necessitat personal que, per
sort, és compartida amb altres persones amb qui
ja havia fet camí. Teníem necessitat de crear una
escola de vida que servís per viure amb més coherència
amb allò que sentíem. Irehom es un espai
on validar i experimentar el canvi de paradigma,
entenent que venim de models que per nosaltres
són caducs.
Ens hem d’obrir de mires i revisar
amb què estem ficats, i ho volíem fer molt des de
la pràctica. Poder tenir una masia en runes, una
terra gairebé abandonada des de feia cent anys,
era una excusa per treballar la resta de coses:
treballar mirades, inspirar-nos per conèixer altres
visions, aprendre allò que sentim que és més
coherent, i també tenir un espai on poguéssim
aprendre a generar projectes amb altres persones,
és a dir, treballar la comunitat, la cooperació.

Vivencialment, què ha representat per tu?

No és un projecte finalista en si mateix, no hi ha
un objectiu final, i per tant al que li dono més
valor és el procés, les vivències que he tingut
l’oportunitat de viure. És un procés que passa per
desaprendre i després aprendre. Durant aquests
últims 10 anys, com que moltes coses que volem
revisar passen per estar atents a altres mirades,
conèixer, tastar… sense Irehom hauria estat difícil
arribar-hi sota aquesta mirada holística. He
après de bioconstrucció, d’energia, de dinàmiques
grupals… I també com sostenir-me jo en tot
això.

Les dinàmiques grupals ens costen; sorgeixen
projectes comunitaris agroecològics, però no
sempre funcionen i es mantenen. Com es fa?
Jo em vaig acabar formant com a facilitador grupal.
És un àmbit on estirem d’allò que sabem
i d’allò que ja hem vist al nostre entorn, i tots
bevem de les mateixes fonts. Si no hi ha prous
models d’èxit és perquè tots treballem amb unes
eines que ja no funcionen.

En el camp de la facilitació de grups no tenim prou eines,
esperem que una assemblea ens ho arregli tot i no és possible.
El que ens passa és que no treballem prou bé els
àmbits del grup, ens quedem amb la part mental,
destinem zero temps a la gestió emocional i molt
poc també a la connexió grupal: jugar, divertirnos…
que és el que fa que les persones tinguin
ganes d’estar juntes. Quan això no es dona, la
gent es desgasta, acabem assumim rols que després
no sabem com treure’ns de sobre, ens costa (…)

Pots llegir aquest article complert a; entrevista_77

Ajuda’ns a mantenir la revista comprant aquest número sencer en format digital a iquiosc.cat

O bé en format paper a la nostra botiga digital