El passat hivern, les protestes de la pagesia catalana, espanyola i francesa probablement han copat més minuts de les notícies i més pàgines dels diaris que en tota una dècada. Sembla que ‘la gallina ha dit que prou’, tal com canta la cançó de Lluís Llach, però no ha dit pas ‘visca la Revolució’, com continua la lletra del cantautor.
Algunes de les protestes s’encaixen en els interessos de l’agricultura més industrial, que veu en les mesures agroambientals de la Unió Europea la volta de cargol que l’acaba d’ofegar de papers, compromisos i cotilles per una producció que vol ser lliure d’aplicar fitosanitaris, de sembrar monocultius i de produir pel broc gros per omplir lleixes de supermercats per una alimentació fàcil i assequible sense parar massa compte en la qualitat.
Al seu costat, també aixecant pancartes, fent fogueres i cridant l’atenció sobre les seves dificultats, hi hem vist la petita pagesia, seguint criteris agroecològics o no del tot, però ‘amb un dit de front’ -que dirien alguns avis- i amb consciència que la seva professió és una peça més per afrontar amb garanties el canvi climàtic i, també, per ajudar a mitigar-lo. Reclamant millores en la gestió de la burocràcia, modificacions en el Pla de Sequera per exemple, però posant distància pel que fa a les protestes sobre les ajudes agroambientals.
Perquè no tot s’hi val. Perquè, per exemple, probablement tot el sector ecològic va rebre com una galleda d’aigua freda –encara que no l’afectés directament– l’anunci de la presidenta de la Comissió Europea de retirar la proposta de Reglament d’ús sostenible dels pesticides que havia de reduir al 50% la utilització de productes plaguicides pel 2030.
I als imperatius reglamentaris i de mercat, la pagesia hi ha de sumar, també, les condicions meteorològiques poc favorables, que són un factor variable intrínsec a l’ofici. La sequera es manté, malgrat donar-nos peixet amb algunes pluges molt benvingudes. De la gestió de l’aigua, de la sequera i de les decisions polítiques que n’han sorgit, en parlem amb l’especialista Annelies Broekman, en una entrevista que esperem que no us resulti indiferent. Ens deixa clar que hem de treballar en dos eixos importantíssims: per una banda, en la integració del coneixement científic en la presa de decisions i, per l’altra, en espais de governança on els diferents actors de la societat i de les institucions gestores hi tinguin veu i vot.
També mereix un comentari l’article d’opinió signat per Grain que posa el focus en el terme ‘agricultura regenerativa’, que en els darrers anys ha guanyat espai i reconeixement. Sembla que algunes empreses d’abast internacional se n’han apropiat per fer bandera de suposades millores implementades en finques agrícoles amb qui treballen o que gestionen directament. La seva idea d’agricultura regenerativa probablement no és la mateixa idea que tenim la majoria de les persones que llegim aquesta revista.
Per sort, mentre elaboràvem aquest número, el Parlament Europeu ha aprovat una primera votació sobre una directiva que regularà reclams publicitaris enganyosos com aquest, i que coneixem per ‘greenwashing’ o ecoblanqueig.
Aprofitem per animar-vos a llegir la secció ‘amb el peu al tros’, on presentem un reportatge sobre una iniciativa privada que uneix agricultura regenerativa (aquesta vegada de debò) i el foment de l’equitat social. I finalment, no podem passar per alt el centenari de l’agricultura biodinàmica, i per això publiquem un article que repassa com es va gestar i les persones que hi han fet contribucions més significatives. 🍀
