L’albergínia és una planta que no falta als horts d’estiu. En trobem de formes i colors diferents i la seva polivalència en la gastronomia fa que pràcticament tothom la incorpori en les rotacions hortolanes. En aquest article, us en parlem una mica i presentem la comparativa que hem fet entre quatre varietats del banc de llavors Esporus.
Text i Imatges: Xènia Torras, banc de llavors Esporus, de l’associació L’Era
L’albergínia és una planta que pertany a la família de les solanàcies com el pebrot, el tomàquet o les patates. Però a diferència d’elles, el seu origen no és americà, sinó que va arribar a la península ibèrica procedent de l’àrea que ara ocupa l’Índia. D’allí va estendre’s a altres zones asiàtiques com la Xina i el Japó, i posteriorment a l’Àfrica. L’expansió musulmana de l’edat mitjana va portar-la arreu, també a les nostres terres, des d’on va arribar a la resta d’Europa.
El seu cicle, normalment, comença sembrant la llavor en un recipient entre desembre i març, depenent de si la zona és més o menys freda. Sempre a resguard de gelades i, si pot ser, en un espai protegit on toqui el sol. Perquè la llavor germini, haurem d’esperar tranquil·lament de 8 a 20 dies.
Quan ja tinguem els dos cotiledons, podrem repicar les plàntules en safates de planter o petites torretes. D’aquí, les trasplantarem a l’hort quan tinguem unes 4-6 fulles verdaderes. Un bon marc de plantació pot ser de 50 x 60 centímetres. Hi ha qui les tutora per evitar que el pes dels fruits trenqui les branques.
A l’hort, li agraden les terres profundes, fèrtils, ben adobades i, si pot ser, no gaire argiloses. És capaç de créixer bé sobre un compost no acabat, poc madur, o fems poc compostats. Podem afegir-hi cendra per aportar el potassi que necessita, i també marro de cafè compostat o bé pols de roca per aportar-li fòsfor si la terra en va escassa. A l’estiu, si convé, es pot reforçar la nutrició amb l’aplicació de biofertilitzant o amb fermentats de consolda o ortiga.
Per accelerar la producció dels fruits, hi ha qui despunta les mates d’albergínia quan tenen mig metre aproximadament. També es poden despuntar quan s’acaba la temporada per afavorir l’engruiximent i la maduració dels fruits que queden.
Pel que fa a plagues i malalties, el maldecap més conegut és l’escarabat de la patata, que malgrat el seu nom, també és molt voraç amb la planta de les albergínies. Es pot tractar amb Bacillus thuringiensis. També l’aranya roja i el fong Phytophthora spp poden esdevenir problemàtics. En aquests casos, es pot utilitzar sofre en pols, infusió de camamilla i caolí (infusió 10% i caolí 2%) per a l’aranya, i sofre mullable per al fong.
Encabat del seu cultiu, ens convindrà establir en el seu lloc espècies que siguin millorants de la terra com les lleguminoses, per compensar la voracitat de les albergínies pel que fa a nutrients.
ESTUDI COMPARATIU ENTRE QUATRE VARIETATS D’ALBERGÍNIA D’albergínia se’n coneixen moltes varietats. Al banc de llavors Esporus en conservem i en multipliquem vuit. Algunes d’elles han retornat al mercat després d’anys de ser-ne expulsades per criteris de productivitat o per mala adaptació als transports o a la conservació.
Per conèixer-les millor, hem volgut fer una comparativa entre quatre d’aquestes varietats: la blanca de Santa Coloma de Farners, la blanca de Manresa, la llistada i la llarga de Menorca.
L’assaig va comparar 13 caràcters de les varietats, va valorar la producció, la conservació a càmera i el grau d’oxidació del fruit un cop obert
Els assajos varietals tenen l’objectiu de valorar les diverses varietats agràries des de tots els vessants, des de la part agronòmica, productiva, econòmica i d’ús (en el cas de les albergínies, gastronòmic). Volíem saber com aquestes varietats d’albergínia es comporten a camp i també en post-collita. Per tant, vam fer el següent:
Descriure fenotípicament les varietats a partir de 13 caràcters.
Conèixer la producció (quilos/planta) de cada varietat.
Valorar la capacitat de conservació a càmera entre un i trenta dies, i el grau d’oxidació del fruit un cop obert.
L’assaig es va dur a terme en dues repeticions a la finca can Poc Oli -on l’Escola Agrària de Manresa ens cedeix algunes de les parcel·les- i també a la finca Vilaterçana de Sant Llorenç Savall. Es van plantar 40 mates de cada una de les varietats.
Els resultats El 2022 va ser un any extremadament sec, amb tres onades de calor a l’estiu a mig juny, finals de juliol i mitjans d’agost. Les temperatures van arribar per sobre dels 40 ºC i es van sostenir en aquest extrem diversos dies. Aquestes circumstàncies van afectar molt al creixement de les plantes i van provocar la caiguda de les flors i un menor quallat de fruits. Per això, els resultats de producció són més comparatius entre varietats que un nombre enter representatiu de les varietats.
Tenint això en compte, les conclusions ens diuen que les quatre varietats estudiades són molt uniformes i homogènies, amb uns bons nivells productius que les fan bones candidates als actuals mercats agraris. Les seves produccions no són massa grans, ja que, tot i que els fruits que varen sortir tenien un bon calibre, l’estrès patit per les plantes les va deixar dèbils i a finals del cicle van patir un atac d’escarabat de la patata. Sí que vam poder concloure que l’albergínia blanca de Manresa és la que té els fruits de calibre més gran i alhora les majors produccions. La segueix la llistada, la blanca de Santa Coloma i la llarga de Menorca.
Les varietats d’albergínies de pell fosca presenten més bona conservació que les que tenen la pell blanca
En la conservació post-collita, els resultats són més clarificadors, tot i que caldria repetir les valoracions per saber la influència del punt de recol·lecció. Els nostres resultats van mostrar que les varietats de pell fosca ofereixen més bona conservació post-collita que les de pell clara:
l’albergínia llarga de Menorca mantenia el 100% dels fruits comercialitzables 15 dies després de la collita, i amb pocs cops visibles al cap d’un mes;
la llistada tenia el 50% dels fruits comercialitzables als 15 dies;
la blanca de Santa Coloma no arribava al 40%;
i la pitjor conservació era la de la banca de Manresa, que el dia 15 ja no tenia cap fruit comercialitzable. Referent a l’oxidació, no hem pogut observar diferències entre varietats. 🍀
Com guardar llavors d’una varietat
Les alberginieres són una planta autògama sobretot, és a dir, es fecunda ella mateixa; es calcula que només el 7% de la pol·linització depèn dels insectes. Per assegurar-nos que no es creuen diferents varietats, la distància mínima entre elles ha de ser de 50 a 100 metres. Per conservar bé la varietat, hem de collir fruits d’un mínim de 10 fruits.
Recollim els fruits d’albergínia quan són madurs, és a dir, quan canvien del color violeta a marró o beige, o bé de blanc a groc, i la pell s’endureix. És aconsellable escollir per guardar llavor els primers fruits de plantes sanes, per evitar la transmissió de virus per llavor. Evidentment, cal descartar els fruits que no conserven les característiques de les varietats. Les llavors tindran una viabilitat entre quatre i sis anys.
Tallem l’albergínia al llarg i la deixem en remull en aigua freda perquè s’estovi. Arribat el moment, anem separant les llavors de la polpa sense treure-la de l’aigua. L’aigua es posa negra per l’oxidació de la polpa.
Utilitzant la tècnica de l’extracció de llavors en humit, les llavors salten més fàcilment. Al fons del recipient hi quedaran les llavors plenes i les buides flotaran a la superfície.
Fent servir la tècnica de la decantació, deixarem caure les llavors que floten, que són les no viables. És recomanable fer-ho dues o tres vegades.
Per assecar-les, les estenem damunt d’un paper, d’un drap o reixa fina a l’ombra entre 7 i 14 dies. Després les guardem amb una etiqueta amb el nom de la varietat, en un lloc fresc i sec.
A esporus.org trobaràs llavors de diferents varietats d’albergínia per sembrar.
La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores.
